«Estem desnetats»

Fa exactament 43 anys vaig conèixer Labordeta. És possible, fins i tot, que coincideixi el dia precís, 19 de setembre, perquè la data assenyalava l'inici de curs a l'institut Ibáñez Martín de Terol. Jo entrava a l'edifici, vaig sentir veus en una sala que devia ser el saló d'actes o teatre, i em vaig topar amb un assaig sobre l'escenari. Diversos actors repassaven El mercader de Venècia, de Shakespeare. A sota, donant ordres, un home amb mostatxo donava indicacions. Era José Antonio Labordeta, professor d'Història i Geografia.

No li vaig prestar atenció però al cap de pocs dies me'l vaig tornar a trobar; ara a la classe. La seva salutació va ser contundent per a aquells nois que baixàvem de la serra terolesa, de les muntanyes nevades d'Albarracín, de les hortes del Baix Aragó, de les mines d'Ojos Negros, tots adolescents que tenien dipositat en l'institut el principi de la fi de la seva misèria. Labordeta ens va saludar i va deixar anar com si res: «Tots esteu aprovats. El que no vulgui que no vingui». Va ser tal el nostre estupor, que ningú va faltar a cap classe. Nois habituats al garrot i la corretja dels mestres, als càstigs cruels, es topaven de cop amb un professor que ens tractava com a adults. Ningú entenia res.

VA SER el nostre mestre i va ser també, per a alguns, el nostre amic. Tampoc era comú que un professor t'invités a casa seva a prendre cafè i et mostrés els últims discos de Georges Brassens, d'Atahualpa Yupanqui o de Santana. Ell inaugurava des de l'afecte i el respecte un nou model de pedagogia.

La música ens va unir una mica més. Va saber que cantava i em va sorprendre que ell també ho fes. Sovint ens delectava amb el millor del seu repertori mexicà, on brillava la seva especialitat del Cucurrú paloma. La seva potent veu m'atordia. Vaig formar duo amb Cesáreo Hernàndez i li vam demanar consell sobre futurs poetes musicables; així van néixer cançons des de Federico García Lorca o el Songoro cosongo, de Nicolás Guillén. Per això la nit que al voltant de la foguera de Sant Joan, al pati del col·legi, ens va entonar Aragón, el meu desconcert va ser absolut. ¡El professor havia escrit una lletra i li havia posat música! I a més, parlava d'Aragó. ¿Com es feia això?

Cada vegada que anava a casa seva des de la meva feina, mirava de portar-li una bossa de magdalenes del forn del meu germà Tony. Li encantaven. El feien feliç com poques coses. Li agradava el pa sense crosta, les olives negres, la borratja amb patates. Però sobretot li agradava fer broma. L'humor ha format part de la seva existència. Aquell bigoti esquerp li feia una cara massa severa, amb unes parpelles massa plenes. Per sobre d'aquesta caricatura, s'obria un ésser humà jovial, bromista, alegre, sempre amb ganes de mostrar la seva proverbial sornegueria. No oblidaré mai el dia en què va accedir gustós a presentar-nos a Madrid el llibre que vaig escriure amb Roberto Miranda, Aragón a la brasa. El vam batejar als salons del Círculo de Bellas Artes, i tal era el seu entusiasme, que llegint un dels passatges, es trencava de riure, no podia ni respirar.

Ha estat un cantant atípic. Res a veure amb el model que se'ns ven des dels mercats. No volia ser famós, era al·lèrgic a la vanitat, la farfolla i la sobreactuació. Una vegada vaig escriure un email a la meva llista de correus, perquè els meus amics sabessin que m'havia premiat per alguna cosa (ara no recordo què va ser) i em va respondre de seguida: «Joaquín, no et promocionis, que no ho necessites i queda molt lleig». Encara em dura la vergonya.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

No sé per què em vaig entossudir a fer amb ell alguns projectes. El vaig empènyer, com vaig empènyer Eduardo, a ficar-nos en l'embolic de gravar un disc i registrar aquell concert. «Si t'encarregues de tot, endavant», solia dir, impulsat per la seva magistral tendència a la mandra. Després, els projectes sortien, va sortir aquell disc amb llibre i DVD, un entranyable documental que li vam fer amb José Miguel Iranzo, i va sortir un disc de nova creació que vam titular Vayatrés! Orgullós en el fons, crec, que s'apreciés tot el talent i la creativitat que atresorava. Jo em sentia feliç de sentir-lo en públic justificar tanta activitat: «¡El Carbonell, que és un pesat!»

Trigarem temps a passar comptes. A calcular la dimensió de la seva categoria com a ésser humà, com a insòlit i original creador. José Antonio és sens dubte l'aragonès més important dels últims 50 anys, però serà també un dels espanyols més reconeguts i estimats en dècades. M'he trobat en aquestes hores amb unes mostres d'afecte descomunals, aclaparadores. Centenars, milers d'anònims ciutadans que des de la ràdio, pel carrer o al correu, et transmeten el sentiment d'haver-se quedats orfes. «Estem desnetats», li sento dir a Paco dels Titiriteros de Binéfar. O rebo un correu que em comenta: «M'he assabentat de la tragèdia aquest matí. Si ho sé, no m'aixeco». M'escriuen i em truquen concedint-me l'honor de rebre la seva pena com si jo fos familiar. Ell hauria fet el mateix per mi, no en tinc dubtes. Trigarem molts anys a recuperar-nos de la seva absència. Tothom entén que va ser un home decent, íntegre. Estem molt tristos perquè ell va ser molt alegre. Cantautor.