Art jove

L'expressió artística apareix en temps remots. La trobem ja a les pintures rupestres d'Altamira o el Cogul. L'art ens ha acompanyat a través dels segles com una de les plasmacions més colpidores i perdurables de l'aventura humana. Més enllà de l'esforç quotidià d'afrontar els reptes i les adversitats, hem recorregut a la imaginació, a la creativitat i al domini de tècniques diverses per construir bellesa i per transmetre les nostres inquietuds íntimes, les emocions que ens trasbalsen, el vertigen davant de la immensitat de l'univers, la consciència d'una dimensió espiritual de la nostra existència...

Cada període històric ha estat influït i reflectit per l'art. I si haguéssim d'explicar qui som, de fer balanç del que hem estat capaços de ser al llarg de les successives generacions, ens referiríem probablement a científics, a músics, a pensadors, però també necessàriament a artistes. Mentre en les disciplines tècniques i científiques els coneixements s'actualitzen i les noves descobertes cancel·len la vigència de teories anteriors, en l'art es produeix una mena d'espiral que s'eixampla i la pintura contemporània no arracona els retaules gòtics d'Huguet ni l'explosió de formes i colors de Miró. En l'escultor conflueixen les nocions de progrés tècnic i d'experimentació agosarada amb una relectura dels clàssics. Però és sempre fonamental l'aportació dels joves, de la mirada i la ment embriagades de somni i d'atreviment que qüestionen el passat i fan amb determinació, sense el llast de les rutines i la reiteració, passos ferms endavant. Ens cal apostar per l'art jove. Com ho fa al seu mític local del número 10 de la plaça Reial de Barcelona la Fundació Setba que impulsa l'incansable Darío Olaortua. Ho fa aixoplugant i projectant creadors seleccionats en col·laboració amb Stripart. Hi quedem fascinats amb els muntatges fotogràfics de Santos Román, amb l'escultura de Montserrat Valls Codina, amb les imatges de Cristina Palomar, amb les instal·lacions d'Albert Lladó i Daniel Llamas, amb les pintures d'Inma Fierro i Rodrigo Martín... I ho celebrem perquè amb ells de nou, com fa milers d'anys, l'art ens clava al cor la ferida que ens fa sentir més vius.