Les reaccions després del viatge del Papa al Regne Unit
La pacífica batalla d'Anglaterra
És injust elevar la pederàstia a categoria general quan afecta una ínfima proporció de sacerdots
La pacífica batalla dAnglaterra_MEDIA_1 /
El Papa ha guanyat la pacífica batalla d'Anglaterra. Aquesta és la conclusió que es desprèn de la premsa anglesa. Un diari com El País, gens propici a la persona del Papa, ho reconeixia al subtítol del seu balanç: La premsa britànica coincideix en el fet que Benet XVI deixa una més bona imatge. Fins i tot The Sunday Independent, laïcista i liberal, formulava una crítica als sectors més intolerants de l'ateisme per la seva actitud enfront de la visita. I és que el resultat ha estat molt més bo del que es podia esperar, atesos els difícils i enrevessats antecedents:
Primer, perquè hi ha un pòsit furibundament antipapista en sectors de l'anglicanisme que són herència del passat. Ian Paisley és una mostra d'aquesta actitud, però no és l'única. També perquè ara la relació amb la comunió anglicana té una dificultat objectiva nascuda de la consagració de dones i homosexuals com a sacerdots, fet que està provocant un degoteig i el perill d'una emigració massiva cap a l'Església catòlica.
Segon, perquè Londres, amb Brussel·les i París, són tres nuclis que històricament han generat un subtipus d'ateisme particularment agressiu: aquell que creu que els seguidors de Jesucrist som gairebé febles mentals, i tots els papes, reus de presó. Només cal llegir els arguments de la carta pública firmada pels seus personatges més representatius, com l'escriptor Ken Follet, el d'Els pilars de la Terra, o el científic Richard Dawkins, amb alguns lords i gent de la noblesa, per constatar la naturalesa de les crítiques que abocaven contra Benet XVI, a qui fins i tot han responsabilitzat de la propagació de la sida, una cosa francament molt difícil en qui promou l'abstinència sexual en el solter i la fidelitat conjugal en el casat. O la manifestació convocada que exposava un diversificat mostrari de com insultar el proïsme, el catòlic per ser precís. Més que una paradoxa és esquizoide que els que es consideren defensors de la tolerància practiquin la difamació, la burla furibunda o directament l'insult contra unes persones per raó de la seva manera de pensar diferent. Enfront d'aquest llenguatge i d'aquestes formes, el que utilitza el Papa i l'actitud dels assistents als seus actes han evidenciat un contrast ètic que la majoria de la població, independentment de les seves creences, ha valorat positivament.
Finalment, la qüestió pitjor de totes, la que més mal fa a l'Església perquè reflecteix una realitat: els actes de pederàstia d'alguns sacerdots, i l'ocultació d'uns quants bisbes que ha contribuït a multiplicar els efectes del pecat i del delicte comès. Tot això que ha anat emergint ha tingut un fort rebrot en el cas de Bèlgica pocs dies abans del viatge papal. Però davant d'aquesta realitat es pot dir que el que ha passat no hauria de donar peu a acarnissar-se amb els sacerdots i els bisbes com a col·lectiu, atès que la immensa majoria són lluny d'aquestes aberracions, i és que, com escrivia The Sunday Independent, les crítiques «s'han d'equilibrar en qualsevol visió raonable pel poder per fer el bé que té l'Església catòlica». La pederàstia és un excel·lent motiu per acarnissar-se amb Benet XVI malgrat la manera decidida i contundent amb què hi ha actuat en contra des de la seva època com a cardenal. És injust elevar a categoria general allò que afecta una ínfima proporció de sacerdots, i alhora passar per alt l'impacte que aquest flagell té en altres entorns socials més afectats. El mal està tan estès a la societat que ja hi ha companyies d'aviació, com Air France i British Airways, que han adoptat mesures per evitar que els adults s'asseguin al costat de nens que viatgin sols. O el tractament favorable donat a Roman Polanski perquè no se l'extradís als Estats Units per ser jutjat per haver violat una nena. O la bona acollida en el seu moment de les tesis de Cohn Bendit sobre les relacions amb menors i la seva lluita contra la moral burgesa. O el fet que durant anys una de les organitzacions internacionals més importants de l'homosexualisme polític, la ILGA, acollís la NAMBLA (North American Man-Boy Love Association), l'objectiu explícit de la qual era promoure l'amor entre nois i homes. Hi ha hagut, i hi ha, una cultura pedòfila que incita a la pederàstia en molts àmbits socials, un fet contra el qual l'Església sempre ha lluitat. Que li surtin alguns individus malament només vol dir que ha de perfeccionar la seva selecció, formació, investigació, denúncia, i afrontar les seves responsabilitats cas per cas, una cosa que ja fa. Però al seu costat s'alça el gran problema semiamagat de la pederàstia a la societat secular que ni tan sols està plantejat.
Potser per aquesta suma d'evidències, pels relats que ha afrontat amb prudència i humilitat durant la seva visita, pel seu testimoni personal, Benet XVI ha obtingut un resultat extraordinàriament bo. Els seus missatges han arribat i ha transformat la crítica o el rebuig en acceptació o reconeixement. President d'e-Cristians. Membre
delPontifici Consell per als Laics.