El torn
Carles Bosch, bicicleta i cullera
No el conec de TV-3. Tampoc, malgrat el cognom, no tenim parents en comú. Amb Carles Bosch -he conegut pocs periquitos tan passionals com ell- hem coincidit, a tot estirar, tres o quatre vegades en una pista de tennis. Cadascun en un costat de la xarxa, mirant de desfogar-nos de rutines i cabòries. Gràcies a les converses del vestidor de Can Mèlich he anat seguint, a pinzellades, tot el procés del documental sobre l'Alzheimer que s'ha estrenat amb tant d'èxit al Festival de Sant Sebastià. Recordo la seva il·lusió quan va engegar el projecte. Se sentia un privilegiat de poder rodar un documental sobre aquesta malaltia amb un protagonista tan especial com Pasqual Maragall. Recordo, també, el neguit per fer desencallar el rodatge quan, de cop i volta, sorgien dificultats. Em quedo, sobretot, amb el ulls de preocupació de Carles Bosch quan, en algun moment, va pensar que hauria de llençar la tovallola i que es quedaria sense pel·lícula.
D'aquests alts i baixos de geni, n'estava convençut, el documental en sortiria reforçat. I, jutjant les crítiques excel·lents que ha rebut, així ha estat. Després de dos anys de rodatge, arriba l'aplaudiment. Carles Bosch ens ensenya que aquell aforisme segons el qual «no hi ha res de més caducat que un diari de la vigília» té honrosíssimes excepcions.
Bosch ha demostrat que, a vegades, el bon periodisme no ha de tenir pressa. Va agafar els protagonistes de Balseros cinc anys després d'haver-los filmat per primera vegada i els va convertir en personatges que van aspirar a un Òscar. Als txecs -exemple encara més pacient- els va tornar a fer protagonistes 20 anys després de la revolució de vellut. Ara mateix només tinc ganes de córrer a veure Bicicleta, cullera, poma per tornar-me a emocionar amb la seva sensibilitat. I, íntimament, des de la foscor d'una sala de cinema, aprofitar per retre-li l'homenatge que Catalunya li deu a Pasqual Maragall.
