EDITORIAL
Apesar de les retallades pressupostàries, malgrat les primeres amenaces de pluja, les festes de la Mercè, patrona de Barcelona, s'han desenvolupat una altra vegada dins del marc que les caracteritza: assistència generalitzada de públic, participació multitudinària, ocupació de múltiples espais urbans (des del circ a Montjuïc fins als concerts al Fòrum, passant pels actes més tradicionals, els espectacles a la Ciutadella, el correfoc o la cavalcada). Podem parlar d'una Mercè pletòrica en una ciutat que, per uns dies, aparca els seus problemes i es deixa ocupar per la festa i l'efervescència sense límits d'edat.
Aquest any també hem de celebrar l'absència de disturbis com els que el 2009 van ocasionar la lamentable mort del vigilant de l'Hotel AC al Fòrum. L'emocionant carta de la seva filla, Hannah Katz, publicada fa uns dies, reclamava que no es tornessin a repetir successos com aquell. Podem, així doncs, alegrar-nos d'una Mercè pacífica. Les festes van començar amb polèmica, pel to reivindicatiu amb què el poeta Joan Margarit va imprimir al seu pregó. Hi ha opinions per a tots els gustos, les dels que voldrien un parlament asèptic i les dels que advoquen per respectar l'autonomia intel·lectual de qui assumeix la responsabilitat d'inaugurar les festes. La figura de Margarit mereix tots els respectes, com també la seva apassionada opció. És un senyal de la vitalitat d'una ciutat amb múltiples registres ideològics que, al final, quan s'acaba el piromusical, es reconeix i s'ajunta en una festa compartida, dinàmica i cívica.
