Hawking, ciència i teologia

La publicació del darrer llibre deStephen Hawking, The grand design,ha propiciat una allau d'articles, de debats i de tertúlies sobre temes tan complexos com l'origen del món, la física teòrica, la metafísica i l'abast de la teologia. Són qüestions, aquestes, que rarament ocupen pàgines d'un diari, però que, pel que sembla, susciten un gran interès. Probablement perquè, d'una manera o altra, interroguen les conviccions més profundes que tenim i commouen certes creences.

El 24 de setembre,Alfonso S. Palomares va escriure un article sobre la temàtica amb el títol,Esmena a la totalitat de Hawking,en què afirma, textualment, que «la teologia no és una ciència», i rebla el clau dient que «si fa no fa és com un gènere de literatura fantàstica, molt pròxim a la poesia». Sense entrar, ara, en l'anàlisi del llibre deHawkingi la seva suposada esmena a la totalitat, no deixa de ser sorprenent amb quina facilitat resol un tema tan summament discutit a les facultats d'Humanitats d'arreu del món sobre l'estatut epistemològic de la teologia.

De les hipòtesis deHawkingno es deriva una desqualificació de la teologia, sinó, més aviat, de la filosofia. En el primer capítol del citat llibre, el conegut físic, afirma, sense contemplacions, que «la filosofia ha mort», però no es pronuncia sobre la teologia. El que resulta sorprenent és que molt pocs filòsofs hagin respòs, enraonadament, a aquesta suposada acta de defunció de la filosofia. Tampoc no descriu la naturalesa de la fe, ni es posiciona sobre la legitimitat dels monoteismes. Senzillament, arriba a conclusió que, per explicar la gènesi del cosmos no cal la hipòtesi de Déu. Això no representa cap novetat en la història de la cosmologia. Molts pensadors abans que ell participen de la mateixa idea, però aquesta afirmació no entra en conflicte amb la teologia, perquè el seu objecte formal no és explicar com va esdevenir el món, el procés ontogenètic, sinó el sentit de l'univers i això transcendeix, com diuLudwig Wittgenstein,el joc de llenguatge de la ciència.

La discussió al voltant de la cientificitat de les anomenades ciències humanes, o ciències de l'esperit com en deiaWilhelm Dilthey,entre les quals s'inclou la filosofia, la història, la filologia, la teologia i d'altres ve de molt lluny. No inclou, tan sols, la teologia. A les universitats més prestigioses del món hi ha facultats de Teologia, sigui catòlica, protestant o ecumènica, i no tan sols em refereixo a les universitats privades, sinó també a les públiques, com el cas de la República Federal d'Alemanya, un país que es caracteritza pel seu rigor acadèmic. En considerar-la un gènere de literatura fantàstica es denigra el seu estatut i el seu lloc en el cos de les ciències.

És evident que la teologia no és una ciència experimental. És obvi que la teologia no s'expressa amb llenguatge matemàtic, tot i que s'ha intentat al llarg de la història. Només cal recordar el cas deNicolau de Cusao deBaruch Spinoza.El seu mètode, com en el cas de les ciències humanes, és un altre i només des d'un positivisme excloent, que gairebé ja ningú defensa, se la pot arraconar en l'ostracisme. Si entenem la ciència com un discurs rigorós, metòdic i raonable que parteix d'uns supòsits, no hi ha dubte que la teologia es pot considerar una ciència, encara que el seu objecte formal, a saber, Déu, ningú no l'hagi vist mai, com diu el quart Evangeli.

El mètode hermenèutic és bàsic per entendre com ha progressat i avançat la teologia en el segle XX. Aquest mètode ens ensenya a llegir els textos d'una forma rigorosa i analítica, superant les lectures literalistes que avui sols defensen els que s'ubiquen en posicions fonamentalistes. El Gènesi és un relat que, per definició, pertany a una tradició literària, que exigeix una interpretació simbòlica i al·legòrica que ni confirma ni nega les afirmacions dels físics teòrics i cosmòlegs.

Encara sorprèn més que, en el citat article, s'afirmi que «la fe és un sentiment màgic». No sé d'on emergeix aquesta definició, però no hi ha dubte que no prové ni deKarl Rahner,ni deHans Urs von Balthasar,els dos grans teòlegs del segle XX. Tampoc deFriedrich Schleiermacher,que la defineix com a sentiment, però no precisament màgic. La fe ha estat definida com un do, com un acte lliure, com una opció fonamental, com una adhesió existencial, com la resposta raonable a una crida interior, però, en definir-la com un sentiment màgic es desnaturalitza la seva essència i se la converteix en allò que no és. Això no vol dir que, per a molts, la fe sigui viscuda com un sentiment màgic o com una forma de consol.

Notícies relacionades

Per què Pujol torna al pujolisme

Mal vent a ERC

Hawkingno es pronuncia respecte l'estatut de la teologia, ni tampoc sobre la naturalesa de la fe. Tampoc no expressa la seva concepció de Déu.Albert Einstein,la màxima referència de la física del segle XX, va reconèixer que la ciènia no pot abastar el misteri que ens embolcalla. Escriu el pare de la teoria de la relativitat: «La ciència sense la religió és coixa, la religió sense la ciència és cega».

*Professor de la Facultat de Teologia de Catalunya.