El Papa, en estat de xoc

Volant de Roma a Edimburg,Benet XVIva afirmar que «és difícil entendre com va ser possible aquesta perversió sacerdotal», referint-se a la que hi ha hagut entre el clero catòlic gràcies a la freqüentació del fangós món de la pedofília de no pocs dels seus sacerdots i a la concatenació de denúncies que assolen, i pel que sembla desolen, l'Església catòlica, apostòlica i romana al llarg dels últims anys. No sense raó, asseveraran la majoria dels lectors. Les xifres són aterridores.

Les denúncies, no és inútil recordar-ho, afecten les activitats sexuals de bastants eclesiàstics, ocupats sempre en les seves respectives activitats sacerdotals, sí, però sense abandonar per aquestes activitats, o potser gràcies a aquestes, d'altres de no tan santes com les que oscil·len al voltant de la citada pederàstia i l'homosexualitat més perversa i destructiva quan aquella es practica amb nens o nenes del mateix sexe, de grat o per força i a instàncies d'unes demandes que si s'haurien de mantenir alienes al cor de qualsevol ben nascut, molt més encara del dels ministres del Senyor.

Temo molt que, a aquestes altures en què ja sobrevolen les denúncies per sobre de qualsevol expectativa prèvia, fins i tot de les més aventurades, en qualsevol moment, comencin a sorgir les fetes per aquelles nenes que van sucumbir no tant als encants com a la insistent labor de persuasió de no poques religioses exercents als centres d'ensenyament equivalents als que van viure la perversió d'aquells nens, avui adults, que per fi s'han decidit a denunciar en veu alta els fets que els han ferit gairebé sempre per a tota la vida.

És fàcil imaginar-se i entendre les causes que van fer decidir el màxim pontífex de l'Església catòlica a adoptar el to humil que descriu el reportatge i a oferir el rictus d'enorme tristesa, a la seva boca una mica distorsionada, tal com assenyala el reportatge; potser també a mostrar contrita l'expressió, exhibint la mirada una mica perduda i melancòlica, que li és pròpia, en el just moment d'expressar la seva dificultat d'entendre com va ser possible una perversió tan gran. Una perversió que s'assenta en estadístiques que, pel fet de ser desmesurades, no és estrany que suscitin aquest to humil i aquest xoc de tristesa.

No NOMÉS el summe pontífex de l'Església catòlica, tots hem de reflexionar al voltant d'aquest «com va ser possible aquesta (tan gran) perversió sacerdotal». De sacerdots n'hi ha en totes les religions. Però no en totes estan investits de l'enorme poder del que ho estan els catòlics, que no interpreten la paraula de Déu, com en algunes altres, sinó que la transmeten i ho fan, moltes vegades, sense encomanar-se ni a Déu ni al diable o, ni de bon tros, a la pastoral eclesiàstica habitual en cada un dels seus països respectius, contradictòria amb la predicada en altres, ensuperbits gràcies a aquest enorme poder del qual no han de retre comptes, això pensen molts, al mateix Déu. Aquesta enorme capacitat d'influir sobre les ànimes, que aquesta manera de procedir confereix, s'uneix a una cosa que es relaciona amb un reportatge de televisió, emès el dissabte 18 de setembre per una cadena pública d'àmbit estatal, en què es qüestionava, molt seriosament, el celibat sacerdotal per part d'una associació de sacerdots catòlics casats que, si es va entendre bé, n'acull 5.000 i escaig.

Ni entre els membres d'aquesta associació ni entre els altres sacerdots de les moltes religions operants al món deu ser fàcil trobar gaires casos d'abusos sexuals realitzats a menors. Algun n'hi deu haver. Però molt més difícil encara ha de ser trobar i quantificar aquests buscats exemples de pederàstia amb l'extremada abundància amb què un es troba al veure les estadístiques dels catòlics, tanta, tanta, que s'arriba a creure, com a mínim a plantejar la pederàstia com a pròpia dels sacerdots catòlics, gairebé unaconditio sine qua nonper poder ser-ho.

Aquesta circumstància, així entesa i valorada, podria ajudar força a fer-li menys difícil a Sa Santedat l'entesa de l'àrdua qüestió que tant l'entristeix i el traumatitza i que tan sumit el té en el seu melancòlic xoc anímic existencial. Per què els catòlics sí -i en aquesta mesura- i els altres sacerdots no

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

-i en un nombre tan exigu- poden ser donats a les pràctiques que tantes destrosses personals han causat. ¿La religió mateixa és la que convoca els pederastes a l'exercici del ministeri sacerdotal? ¿Són els pederastes els que s'hi senten atrets? ¿És el celibat el que empeny o desperta una oculta condició de pederàstia homosexual com aquesta? ¿La nostra societat actual seria la mateixa, serien idèntics els valors en què s'assenta, més aviat s'ensorra, si es mantinguessin actius aquests 5.000 i escaig sacerdots que no han renunciat a la seva sexualitat i han decidit casar-se? Indubtablement, no. Seria una altra i, si no millor, almenys seria menys dolenta. De moment, seria bo anar donant respostes a algunes d'aquestes preguntes.

Escriptor.