Nosaltres i els altres

L'episodi de l'insult que la setmana passada un nen va dirigir al fill deNajat El Hachmi, dient-li «moro de merda», ha suscitat reaccions contundents per part de la mateixa escriptora i d'alguns experts a qui aquest diari va demanar la seva opinió. La condemna de l'insult sembla que és més gran en la mesura que el fill deNajat El Hachmi va néixer a Vic i, per tant, s'ha de considerar a tots els efectes part delnosaltres i no delsaltres.Més enllà del fet que resulta absurd aquest argument -no hi hauria d'haver res atenuant per no ser insultat-, entenc que tant l'escriptora com alguns experts volen cridar l'atenció sobre el fet que resulta alarmant que ni el lloc de naixement et pugui salvar de l'insult, i que, malgrat tenir les aules plenes de nens i nenes immigrants de segona generació, l'aspecte físic o el nom de pila continuïn sent determinants per rebre insults. S'alerta així sobre la no superació de la integració, sobre la racialització de les relacions socials i sobre els perills que això comporta per a la cohesió social.

No ENTRARÉ a valorar l'episodi en qüestió. No m'interessa comparar la gravetat del fet que a un li diguin «moro», «polonès» o «xarnego» en segons quins contextos. Disposem afortunadament cada vegada més d'investigacions sobre les relacions socials a les escoles, i sabem que l'insult basat en característiques fenotípiques dels alumnes, en la llengua o en la religió, és un recurs molt utilitzat. Probablement sempre ha estat així, però ara en tenim més evidències que haurien de servir per conèixer més bé com es relacionen els nens i adolescents a les escoles i com podem gestionar les diferents formes de violència verbal o física.

M'interessa cridar l'atenció sobre les raons que expliquen que sigui tan difícil desplaçar de l'imaginari social la identificació dels altres pels seus atributs ètnics, d'origen o per les seves opcions lingüístiques o religioses. Aquestes classificacions ens indiquen quins són els eixos de segmentació de les societats i les dinàmiques d'exclusió social. La presència més gran d'immigrants al nostre país l'última dècada ha accentuat sens dubte les percepcions de la diferència basada en els atributs ètnics. Percepcions que es projecten socialment de diferents maneres, des del racisme més extrem fins a les formes més subtils detolerànciacultural. ¿Què és el que manté aquests imaginaris? Amb el risc de simplificar una qüestió tan complexa, crec que s'hi poden trobar respostes a tres nivells.

En primer lloc, el discurs polític no hi ajuda en absolut. Bé sigui pels seus silencis clamorosos o bé per l'ús tosc de la immigració com a amenaça i font de vots, no ha aparegut un discurs polític amb prou força que faciliti la visió dels nouvinguts com a part delnosaltres. La pedagogia de les aportacions econòmiques de la immigració és feble i dolenta, i no aconsegueix contrarestar la visió que «vénen a prendre'ns els nostres llocs de treball». La rendibilitat política sembla situar-se molt més en l'«aquí no hi cabem tots» o en la inseguretat associada a determinats col·lectius d'immigrants. El discurs polític tampoc mostra voluntat de contrarestar les percepcions socials relacionades amb l'acaparament dels serveis socials per part dels immigrants. Les dades agregades ens demostren que és falsa aquesta percepció, però ningú sembla interessat a desmentir-la.

En segon lloc, els grans emissors del rebuig dels immigrants són els que els tenen més a prop. I aquest rebuig sembla més gran com més gran és la concentració numèrica d'aquests col·lectius. L'insult o el rebuig no neixen tant d'un repudi natural als atributs ètnics, sinó d'un tipus de relacions socials complexes i a vegades conflictives que condueixen a percebre l'altre com a amenaça o causa de tots els mals. Som més davant d'un problema social que cultural. Podem lamentar i condemnar el racisme verbalitzat, però ben poc aconseguirem si pretenem corregir la ideologia suposadament racista dels individus, i sí, en canvi, si treballem sobre la complexitat d'aquestes relacions en el terreny de la vivenda, l'ús dels serveis públics, l'ocupació o l'educació.

En relació amb això anterior, en poc o gens ajuda que els models de socialització escolar s'hagin de produir en entorns altament segregats. La segregació escolar a Catalunya és avui tristament una realitat consolidada, amb alguns centres amb nivells de concentració d'alumnat d'origen immigrant pròxims al 100%. La passivitat política davant el problema és alarmant, i el resultat és que una presència elevada d'alumnat d'origen immigrant en determinats barris o escoles produeix un efecte de fugida o de rebuig de la població autòctona. Una escolarització segmentada per identitats difícilment facilita la integració i encara menys desplaça de l'imaginari social la divisió entre el que és propi i el que és aliè.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Tot insult que apel·li als atributs dels individus és repudiable. Però, ateses les circumstàncies, no ens hauria de sorprendre, encara que sí que ens hauria d'alertar.

Professor de Sociologia de la UAB.