Un altre cop Hawking i la teologia

L'aparició el mes de setembre passat del llibreEl gran designi, de l'astrofísicStephen Hawking, va provocar una agitada polèmica al sostenir que Déu no era necessari per a la creació de l'univers, ja que, per la llei de la gravetat, l'univers es va crear a si mateix. No parla de teologia, ni de fe, però va originar un important sisme perquè tocava les arrels de moltes creences i les conviccions profundes de molta gent. Enmig de la maror mediàtica, jo vaig publicar en aquest diari un article titulat:Esmena a la totalitat de Hawking. No entrava a valorar la tesi deHawking, ni si contenia una certesa incontrovertible, o que únicament es tractava d'una aventura provocadora del conegut científic, però no hi ha cap mena de dubte que el simple enunciat tal com es va transmetre en el resum editorial era una esmena a la totalitat dels plantejaments del fideisme monoteista.

Per això va causar la pertorbació que va causar i la raó és molt senzilla. En les diferents formulacions monoteistes de Déu, la primera de les grans essències de la divinitat, per dir-ho d'una manera comprensible, és la de ser creador. Treure-li la realitat de la creació és una manera d'eliminar-lo.

El meu article va tenir una severa resposta crítica per part del professorFrancesc Torralba. Li agraeixo l'atenció que em va prestar i la correcció amb què ho va fer, també aquest serà el to de la meva reflexió. Agafo unes frases del seu text al referir-se al meu escrit: «Diu textualment que la teologia no és una ciència i ho remata dient més o menys que és un gènere de la literatura fantàstica». La veritat és que a l'afirmar que no és una ciència, no pretenia negar-li el seu estatut d'activitat intel·lectual de primer ordre, fins i tot sublim com la qualificava el gran teòleg escolàsticDuns Scoto, sinó que li retirava l'estatut epistemològic entenent per epistemologia la doctrina dels fonaments i mètodes del coneixement científic. Déu és al pis de dalt. Encara que he de dir que tampoc penso posar-me fantàstic negant que sigui una ciència. No tinc cap certesa que pugui qualificar d'absoluta en aquest sentit, encara que després de rellegir ara mateix el número especial deLe Nouvel ObservateursobreDieu et la science. Le nouveau chocpodria fer una pluja de cites d'intel·lectuals de diferents disciplines recolzant la meva afirmació.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Del que sí que estic una mica més convençut és de la idea que la teologia és un gènere de la literatura fantàstica. I aquí ho dic amb el màxim respecte i admiració, a la manera deBorges. Llegeixin el diàleg entreBorgesiSábato, els dos grans pensadors i escriptors argentins. «Borges, ¿què opina de Déu?», preguntaSábato. ResponBorges: «Déu és la màxima creació de la literatura fantàstica». SegueixSábato: «Però digui'm, Borges, ¿per què escriu tantes històries teològiques?». ResponBorges: «És que crec en la teologia com a literatura fantàstica, és la perfecció del gènere». Fins i tot des del teisme es pot admetre que la formulació de Jahvè que es fa a l'Antic Testament és d'una bellesa desmesurada i fantàstica. També terrible. La revelació més substantiva l'hi fa aMoisès, segons el llibre de l'Èxode,quan pasturava el ramat del seu sogreJetrói va veure com cremava un esbarzer que no es cremava, el foc era el mateix Déu i va entaular una conversa ambMoisèssobre l'opressió del seu poble pels egipcis. L'opressió del poble deMoisès, que també era el poble de Déu. El moment culminant va ser quan li va dir per presentar-se: «Sóc el qui sóc». Sobre aquesta frase, que és pur realisme màgic, no m'ho negarà el professorTorralba, els teòlegs han gastat rius de tinta amb algunes pàgines de gran bellesa creadora. Els sis dies de la creació que ens explica el Gènesi és literatura fantàstica en estat pur, així com el paradís, la poma, la dona i el pecat, que s'eternitzarà de generació en generació. Estic d'acord quan diu que el Gènesi és un relat que, per definició, pertany a la tradició literària, que exigeix una interpretació simbòlica i al·legòrica que ni confirmen ni neguen les afirmacions de físics i cosmòlegs. La simbologia i l'al·legoria, també ho diuBorges, són peces clau de la literatura fantàstica.

És necessària una afinada hermenèutica per explicar aquest passatge terrible de l'Èxode,dintre d'una teologia avançada, on ordena als israelites pintar la porta amb la sang de l'anyell de Pasqua perquè «aquesta nit travessaré tot el territori egipci matant tots els seus primogènits, d'homes i d'animals. La sang serà la vostra contrasenya a les cases on estigueu, quan vegi la sang passaré de llarg. Jo sóc el Senyor». Aquest paràgraf necessita una exegesi imaginativa, perquè a la llum del Dret Penal avançat es podria tipificar com a genocidi. No hi ha cap dubte que tant en el judaisme com en el cristianisme i l'islamisme, aquells que van formular la idea i la identitat de Déu, els teòlegs, van fer un genial treball intel·lectual. Periodista.