Parlem de deute

En el desplegament de la crisi som en un punt on els dèficits fiscals s'han convertit en una de les preocupacions principals de la política econòmica europea. Els dèficits, convé advertir-ho, no són dolents per definició. Hi ha dues línies de raonament que els poden justificar. D'una banda, si una economia creix podrà mantenir un nivell (moderat) de dèficit sense augmentar el pes del deute respecte al PIB. Així serà, per exemple, si l'economia creix al 2%, el deute és el 50% del PIB, i el dèficit, l'1% d'aquest. Amb els nivells actuals de creixement de molts països aquesta justificació té poca força. D'altra banda, tenim la posició keynesiana, fonamentada en la hipòtesi (multiplicador) que en una situació sense plena ocupació la despesa d'un euro públic indueix una despesa addicional en consum privat, amb els efectes reanimadors sobre l'economia (i la recaptació tributària) que lògicament segueixen, encara que amb un cert retard.

El debat ha estat sobre el valor del multiplicador i sobre si aquest és prou elevat per compensar el interessos que caldrà pagar per finançar el dèficit. Una doble percepció que el valor del multiplicador és baix (potser perquè la propensió a estalviar augmenta davant la incertesa creada per la crisi mateixa) i que els possibles inversors en el deute públic del país en dèficit poden visualitzar-lo com a permanent (per mes que se'ls insisteixi que és transitori) i reclamar rendibilitats molt elevades com a premi de risc, han portat que la política fiscal de tall keynesià es demostrés inviable.

Primer va ser Grècia. La situació estructural grega era desastrosa, encara que en termes absoluts es tractava d'un problema petit en relació amb Europa. Però com que era nou la va trasbalsar. Finalment Europa va reaccionar com calia, i també ho va fer una Grècia que ha tingut almenys un vent a favor seu: la crisi de deute sobirà va esclatar amb un nou Govern sòlidament instal·lat i net de responsabilitat en la seva generació. El Govern ha pogut, per tant, dibuixar perspectives a llarg termini i, fins ara, ha aconseguit inspirar confiança.

Després va venir la crisi del mes de Maig que des d'aquí podem veure com a molt centrada en el deute del Regne d'Espanya, però que, de fet, era de molta més envergadura. Si la reacció, afortunadament positiva i massiva, d'Europa es va produir no va ser per una simpatia especial cap als meridionals, sinó perquè darrere hi podien venir els països centrals d'Europa. Tots tenen les seves debilitats. També entre nosaltres es va reaccionar com calia a l'hora d'encaixar el cop i de prendre les mesures necessàries. Tant el Govern del PSOE com CiU, i nomes aquests, varen estar a l'altura de les circumstàncies que Europa i els nostres propis interessos demanaven.

A la galerna de la crisi el cop de vent del deute sobirà no s'ha dissipat. El diferencial de tipus d'interès a favor d'Alemanya es manté ben viu. I veiem també les dificultats que tenen Irlanda i Islàndia. No seria gens estrany que el proper episodi se centrés en el deute regional i local.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Aquest episodi a nosaltres ens afectarà. En primer lloc, perquè les previsions del pressupost de la Generalitat per el 2010 inclouen una quantitat elevada, i sense precedents, d'emissió de deute nou (entenc que d'uns 8.000 milions d'euros, una mica mes del 25% de la despesa prevista). No és la millor situació en què trobar-se quan el vent bufa fort. En segon lloc, perquè part d'aquest deute s'està emetent ara mateix i la superposició amb el període electoral es altament inconvenient. O bé aquest deute s'hauria d'haver col·locat fa uns quants mesos o bé les eleccions s'haurien d'haver convocat abans, per tal que el nou Govern pogués encarar la situació amb tranquil·litat, amb fermesa i, sobretot, amb credibilitat per als propers quatre anys. Menystenir aquest aspecte a l'hora de decidir la data de la convocatòria electoral, duent-la al límit va ser una irresponsabilitat que pagarem literalment cara.

No conec els trets del procediment que s'està preparant, basat, sembla, en la distribució al detall del deute. Per tant, no puc jutjar si és una bona idea. Ara bé, si esdevé un fet, llavors permeteu-me dir que compraré: el tipus d'interès és molt interessant (per a mi com a ciutadà particular, no per a la Generalitat, per aquesta ho és molt poc), i la seguretat, absoluta. Catalunya és forta, el proper Govern serà seriós i els ingressos fiscals que li hauran de correspondre, així com una política racional de despesa, faran possible que, sens dubte, el creixement del deute de la Generalitat s'estabilitzi a un nivell clarament per sota del doble dels ingressos fiscals. No és l'ideal, però, arribats a aquest punt, la situació serà plenament manejable. Catedràtic de la UPF i president de Barcelona Graduate School of Economics.