Tots som catalans

El dia 7 d'octubre, l'escriptoraNajat El Hachmiescrivia a la seva columna habitual que al seu fill, a punt de fer els 10 anys, li havien dit per primera vegada «moro de merda» a l'escola. L'escriptora afirmava que els anys que vindran seran els més difícils donat que tindrà la tasca, gens fàcil, que el seu fill segueixi creient que és tant d'aquí com qualsevol altre.

M'agradaria fer una reflexió en profunditat, que evidentment no pretén esgotar el tema, sobre aquests anys que vindran.

La meva opinió és que el futur de Catalunya (i en general d'Europa) depèn, en gran part, de si som capaços com a societat de mirar-nos i acceptar-nos tal com som. És a dir, una societat complexa, contradictòria, culturalment diversa i, cada cop més, plurilingüe. Aquesta és una realitat que, als meus ulls, és rica i plena de potencialitats que hauríem de ser capaços d'aprofitar.

Aquesta complexitat la posen de manifest especialment els catalans (espanyols, europeus, a gust de cadascú) que en el seu moment vam venir d'altres indrets i, de manera molt més evident, els nostres fills. Nens i nenes que a vegades tenen una fisonomia que ràpidament els delata (els trets distintius i les seves conseqüències, de les quals parlavaNajat El Hachmi) i d'altres que passen més desapercebuts fins que se'ls coneix el nom i/o, especialment, un dels cognoms o tots dos.

La realitat (tossuda, sempre) ens diu dia rere dia que les divisions i classificacions d'antuvi ja no ens serveixen per teoritzar la nostra societat actual. Ja hem d'anar superant aquesta terminologia que ens empresona i que mai ens acaba de definir del tot. Immigrants, immigrants de segona generació, xoc de cultures, autòctons, nouvinguts, etcètera. Cap d'aquests conceptes, i molts d'altres que s'empren de manera reiterada, desxifren la realitat que cerquen entendre. I s'allunyen especialment de la realitat dels nens i nenes nascuts aquí i fills de persones originàries d'altres indrets, i que ja se sentien catalanes abans d'assumir el difícil i apassionant rol de pares. Aquest és el cas, per exemple, deNajat El Hachmii el meu també.

¿Què es pot fer doncs? Al meu parer, un primer pas a fer, gens desdenyable, és acceptar aquesta realitat i fer-la nostra. La meva feina de psicòleg i psicoterapeuta m'ha ensenyat que l'acceptació de la realitat és el pas més important i sovint el més difícil per començar a solucionar el patiment psíquic que ens destorba. El mateix passa, i de manera molt més acusada, amb les societats. Analitzin si no el discurs de la majoria de partits polítics (i ja no cal dir-ho ara que s'acosten les eleccions) i comprovaran les enormes resistències que tenen per acceptar que la nostra és una societat mestissa i identitàriament complexa.

I que ningú em malinterpreti. Aquesta realitat ens obliga a no abaixar la guàrdia. Tal com afirma el filòsofKwame Anthony Appiah,el respecte per la dignitat humana i l'autonomia personal és més bàsic que l'amor cosmopolita per la varietat.

El repte no és, només, ensenyar als nens que dir «moro de merda» als altres està malament. El repte, el més important al meus ulls, és que aquests nens, tots, visquin en una societat en què l'origen dels pares d'alguns no sigui un llast del qual s'hagin de desprendre o amagar.

Aquest origen té unes potencialitats que ens són necessàries com a societat: els nens amb una identitat múltiple (com d'altra banda són totes les identitats) que ja des de la primera infància viuen amb normalitat aquesta multiplicitat de llengües, de creences, d'expressions culturals poden estar més ben preparats per viure en aquesta societat global del segle XXI.

El sociòlegManuel Castellsdistingeix entre la identitat resistència (possible sortida dels actors socials estigmatitzats) i la identitat projecte (actors socials que busquen una identitat que redefineixi la societat). Una societat tancada, reduccionista, discriminatòria afavoreix que els nens susceptibles de ser estigmatitzats enarborin en un futur la bandera de la resistència i creïn el que alguns experts defineixen com a «identitat per antagonisme». Una mena de presó mental construïda mitjançant la identificació amb els estereotips de la societat.

Tot i així, la societat, com els individus que la formen, està en permanent canvi. I cap canvi està exempt de conflictes. Per tant, el més útil que podem fer pels nostres fills és ensenyar-los que enfrontar les dificultats i resoldre els seus conflictes també els ajudarà a ser més forts.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

L'origen, l'orientació sexual, el pes, la mida, el fenotip i un llarg etcètera són motius (i ho continuaran sent molt de temps) d'exclusió social i de burla. El repte, per tant, és doble: intentar combatre els prejudicis socials (afavorint com ja s'ha dit la comprensió de la pròpia complexitat) i alhora ajudar els nostres fills a no sucumbir al mal, al gran mal, a les ferides que van deixant en ells cada experiència d'inferiorització i cada vivència d'exclusió.

Psicòleg.