A un pas de la universalitat

El Comitè de Patrimoni de la UNESCO decidirà en la seva reunió de Nairobi d'aquest mes de novembre si els castells s'inscriuen a la llista representativa del Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Si, com esperem, la decisió és positiva es podrà dir que els castells han fet una carrera meteòrica. En molt poques dècades, hauran passat de ser una activitat d'àmbit local i comarcal a obtenir el màxim reconeixement universal i ser inclosos, per qui té legitimitat per fer-ho, en el catàleg dels tresors culturals de la humanitat.

Sintèticament, els arguments que justifiquen aquesta pretensió de la comunitat castellera es poden agrupar en quatre apartats: la vitalitat actual dels castells, l'espectacularitat, la vivència castellera i el potencial com a transmissor de valors.

Els castells estan vivint el moment més brillant de la seva bicentenària trajectòria. De la mitja dotzena de colles que hi havia el 1970, s'ha passat a les més de seixanta d'avui. De les construccions de vuit pisos, límit d'aquell moment, a les de 10 actuals. De les comptades viles on es podien veure castells aleshores, a fer-se, com l'any passat, 18 actuacions a l'estranger i més de 500 arreu de Catalunya.

EL POTENCIAL espectacular dels castells és allò que immediatament perceben els que van a les places o els veuen per televisió. Els castells exhibeixen força i bellesa plàstica, s'entenen a primer cop d'ull, sempre són de resultat incert i tenen una reconeguda capacitat per generar emocions. En definitiva, són un producte d'èxit amb una demanda més que solvent; el 93,6% de la població catalana els considera una activitat positiva o molt positiva, i el Parlament de Catalunya va prendre el seu darrer acord per unanimitat, ara fa dos anys, justament per donar suport a la presentació de la candidatura a la UNESCO.

La vivència castellera, allò que mou més de 7.000 dones i homes a dedicar temps i energies a aquesta activitat, és una experiència doble. D'una banda, física: la força, el cos a cos, el pit contra l'esquena. De l'altra, emocional: compartir la il·lusió d'assolir un gran repte; experimentar el respecte, i fins i tot la por, que aquest repte pot provocar; viure entre companys, no amb la massa, l'alegria del triomf i la decepció del fracàs. Tots estarem d'acord que la nostra societat no ofereix gaires vivències d'aquesta amplitud i intensitat.

Però, malgrat la innegable validesa d'aquests arguments, també és un fet que hi ha moltes activitats, amb més capacitat de convocatòria i més practicants que els castells, que no poden aspirar a aquest reconeixement. Si les colles tenim aquesta aspiració és perquè sabem que en els castells hi ha alguna cosa més, algun plus que ens avala i justifica. I aquest plus són els valors que els castells transmeten i el potencial simbòlic que vehiculen. En això sí que ningú pot competir amb els castells:

En primer lloc, obertura i diversitat. Qui arriba a una colla castellera mai sentirà dir: «Aquí ja som prou gent, l'equip està complet». Per fer castells cal molta gent i tothom hi pot aportar alguna cosa, sigui quina sigui l'edat, el sexe, la professió, les habilitats, el temps de què disposa, el lloc on ha nascut o la llengua que parla. Les colles són entitats obertes, reflex de la diversitat social i, per això, escoles de tolerància i civisme.

En els castells, el triomf propi no ha d'anar associat a la derrota de ningú. Són l'única activitat de grup en què un es pot sentir guanyador sense que hi hagi cap perdedor. El resultat final del castell només depèn de l'esforç, la capacitat de sacrifici, la cooperació i el treball en equip dels membres de la colla. L'autosuperació és la força motriu de les colles castelleres; la rivalitat, només el complement.

En els castells, les jerarquies socials -les que assigna la societat estratificada i segmentada en què vivim- es dissolen. Les barreres entre les persones es difuminen i els rols sovint es capgiren. Cadascú hi aporta una cosa que ens iguala a tots, el propi cos. «Els castells són l'únic lloc en què el treballador pot pujar a l'esquena de l'amo», es deia en un llenguatge contundent d'innegable regust decimonònic.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

TOTS ELS castellers són amateurs, inclosos els de les colles de més nivell. Els castells han progressat sota el signe de l'amateurisme integral i la il·lusió és l'únic combustible que empeny els castellers. El somni frustrat del baró de Coubertin és ben viu en el nostre món. El castell és una obra col·lectiva. Les individualitats hi són poc rellevants i cap crac tirarà endavant una colla. Ningú hi fa cap gol, ni cap assistència. El triomf és de la colla i de tots els castellers.

I és precisament en aquests valors on radica la veritable força dels castells. És allò que els diferencia, que els fa únics i els atorga un significat universal. Els castells tenen un bressol reconegut, la ciutat de Valls, i unes arrels ben nostres, però són posseïdors i transmissors d'uns valors universals deficitaris en les societats actuals. Per això la llavor ha pogut començar a créixer en llocs tan allunyats i dispars com Xile o la Xina. President de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya.