Allò que no som

Avui, que és el dia dels fidels difunts, parlem de la mort.Claudio Magris,en el seu últim llibre,Alfabets,un excel·lent recull d'articles, en selecciona un que va publicar alCorrierel'any 2002 arran d'una exposició de l'Orsay de París. La mostra es deiaL'Últim Retrati era una singular anàlisi sobre com s'ha representat, al llarg de la història, aquest moment únic i colossal, i com els vius hem vist els morts i com ens hi hem acostat, amb respecte o amb morbositat, amb temor o amb una naturalitat que avui sembla antiga. A l'exposició, hi havia detalls curiosos i certament fascinants. Per exemple: el naixement de la fotografia com a negoci es deu al fet que, en els inicis de l'invent, es van aliar les exigents necessitats tècniques dels aparells amb la voluntat familiar d'obtenir un record pòstum de qui havia traspassat. És a dir, els fotògrafs necessitaven models estàtics i els vius desitjaven que aquell rigor mortuori si més no es convertís en esquer de la memòria. I encara un altre detall: fins a començaments del segle XX, la morgue de París s'obria al públic per exposar els cadàvers de persones sense identificar. La intenció era que algú en pogués donar notícia, però la gran vitrina des d'on es contemplaven els cossos va esdevenir un autèntic espectacle ciutadà. La gent hi corria per contemplar de prop el no-res.

«La mort és realment allò que no som, però justament això és el seu horror». Ho diuMagris.