La custòdia compartida no s'ha d'imposar

Durant la llarga lluita que lliurem en defensa dels drets de la dona, les feministes pensàvem que cada nova reforma legal i cada modificació de la conducta social era un avanç irreversible en el progrés del nostre país i en la igualtat entre els sexes. Ingènuament no vam tenir cap dubte sobre la irretroactivitat de les derrotes que el masclisme anava sumant. Per això no ens vam imaginar les astúcies i estratègies amb què ens perseguirien les organitzacions d'homes que continuen sent irreductibles contra el feminisme. Astúcies enormement enginyoses, entre les quals hi ha la reivindicació de la custòdia compartida dels fills menors en els casos de divorci. Una reclamació insòlita en un país en què, segons totes les estadístiques, la majoria dels pares continuen sense responsabilitzar-se de la cura dels nens i als quals sobrevenen de sobte uns irreprimibles impulsos de netejar nadons, cuinar per a ells i atendre'ls de nit en el moment en què la mare planteja el divorci.

L'estratègia de reclamar que el fill estigui el mateix temps amb el pare que amb la mare, mitjançant l'invent que el nen es traslladi periòdicament d'un domicili a un altre per viure la meitat de la setmana o la meitat del mes amb un i l'altra meitat amb l'altra, amb l'excusa de sentir un atac amorós cap al menor mai viscut fins llavors, ha tingut molt rendibles conseqüències per als marits divorciats. En primer lloc, s'eliminen, o es redueixen sensiblement, les pensions alimentàries dels fills que s'havien de pagar a la dona, ja que són alimentats per cada progenitor en la mateixa proporció de temps que passen amb cadascun. En segon, i no de menys importància, s'està aconseguint que se li exigeixi a la dona la divisió dels béns comuns, en particular del domicili conjugal, l'ús exclusiu del qual abans es concedia per anar annex a la custòdia dels fills, i se li adjudiqui al pare o es vengui. En definitiva, els homes d'aquesta estofa han convertit en un negoci la reclamació de la custòdia compartida.

Però, el que és més greu, que aprofundeix la injustícia, és que els legisladors de diverses comunitats -Aragó ha estat la primera, seguida de Catalunya i València- han aprovat codis de família que estableixen obligatòriament la custòdia compartida, fins i tot en els casos en què els progenitors estan embarcats en una guerra sense quarter i un d'ells o tots dos s'oposen a aquesta mesura. Per descomptat, en aquesta estratègia el que no té cap importància és el benestar del nen. Nens que viuen en continu trasllat de domicili i d'habitació i que només consideren seva la motxilla on carreguen d'una casa a l'altra les seves petites pertinences. Que es veuen allunyats mitja setmana o mig mes dels seus amics, del seu barri, de tot allò que els és familiar, i que han d'adoptar altres substitutius durant el temps que estan absents de casa seva. Nens que, situats en l'epicentre delmaelstromque han desencadenat els seus pares, reben sistemàticament les pressions i les calúmnies i insults d'un o l'altre cònjuge contra el rival, les diferències ideològiques, culturals, de caràcter i de comportament del qual han motivat precisament la separació, ja que si els progenitors són tan comprensius i semblants en gustos, no solen separar-se; i si ho fan arriben ells mateixos a acords menys lesius per als seus fills, de manera que no cal imposar-los-hi per ordre judicial.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Aquesta perversa dinàmica establerta pels legisladors i aprovada entusiàsticament pels jutges i fiscals s'està imposant fins i tot a les dones maltractades i als seus fills. En compliment del criteri cada vegada més estès que la igualtat ja ha anivellat la situació dels dos sexes, s'imposa el repartiment idèntic del temps de convivència del menor i dels béns entre pare i mare, i qualsevol oposició de la dona a aquestes sentències salomòniques, fins i tot encara que es tracti d'una víctima de maltractament, es pena amb successives denúncies, judicis de faltes, multes, i fins i tot la pèrdua de la custòdia i del règim de visites, situació que s'està repetint en diversos casos.

Ha estat inútil que la Federació de Dones Juristes de Catalunya presentés al Parlament i la Generalitat un documentat informe sobre la custòdia compartida, explicant ponderadament els perniciosos efectes que aquesta mesura té sobre els menors, per impedir que s'aprovés en la nova redacció del Codi de Família. Els savis legisladors -i també sàvies legisladores- coneixen més bé que ningú, més bé que les mares, i per descomptat que les feministes que fa mig segle que treballem els temes de la dona, el que convé als nens i als pares, i en conseqüència la custòdia compartida s'està convertint en imperatiu legal, que ja gairebé ho és judicial. Perquè el patriarcat continua vigent -des del feminisme amb prou feines hem aconseguit esquerdar-lo- i la seva llei es continua imposant, ara que vivim un perillós retrocés social cap a comportaments i valors reaccionaris, amb una renovada virulència. Advocada.