Concert, quota i insolidaritat

Aaquestes altures de la història, és evident que el desenvolupament de l'Estat de les autonomies ha estat a batzegades, sense disseny previ, resultat de múltiples factors contingents i amb factors sistèmics com els de simple emulació. Si el que s'ha dit és veritat per al conjunt del desenvolupament autonòmic, encara ho és més en el capítol del finançament. No hi ha en aquest sentit cap previsió constitucional. El finançament autonòmic s'ha anat decidint a cop de desenvolupament de transferències, de negociacions sotmeses a les necessitats parlamentàries del partit del Govern central, de capacitat de pressió. El resultat és lluny d'un sistema coherent, equitatiu, amb alguna lògica interna, sostenible i comprensible.

A aquest panorama s'hi afegeix l'existència d'un cos estrany en la mateixa lògica constitucional com el concert basc i el navarrès, que han acabat convertint-se per als que més injustament se senten tractats per l'actual sistema de finançament autonòmic -i se senten així probablement amb tota la raó del món- en la recepta miraculosa que pot arreglar tots els seus problemes. No obstant, podria resultar que allò que realment estan desitjant no és el concert en si mateix, ja que amb la seva aplicació en condicions de transparència democràtica, atenent l'exigència que la pressió fiscal mitjana sigui igual al territori comú, i que s'exerceixi subjecta a regles de lleialtat, el resultat podria ser molt diferent del que ofereix actualment a Euskadi i a Navarra. El que realment suscita enveges sanes és el resultat actual de l'aplicació concreta que es fa del concert, que és la quota: el que es paga a l'Administració General de l'Estat.

No és gaire agosarat afirmar que pocs polítics serien capaços de descriure com s'arriba a la fixació de la quota que han de pagar anualment Euskadi i Navarra. El nyap tècnic amb què s'ha tancat la negociació -o, més ben dit, xantatge- que ha conduït a la transferència de les polítiques actives d'ocupació a Euskadi n'és una bona mostra: des del començament, en què s'exigia per part del PNB l'aplicació del sistema de concert a la caixa única de la Seguretat Social, una cosa impossible, fins a l'afirmació que els nacionalistes bascos han aconseguit una valoració que supera en algunes desenes de milions d'euros el que plantejava el Govern basc, i al reconeixement final que probablement serà deficitària per a Euskadi.

És fàcil veure el truc de la quota: si en el rànquing de PIB per càpita Euskadi i Navarra són a les primeres posicions, en el de despesa pública per habitant són novament les que l'encapçalen, amb una quantitat que gairebé duplica la mitjana espanyola. Aquesta posició la poden mantenir, i amb la diferència indicada, no només per gestionar millor els ingressos, sinó també, i sobretot, per no pagar el que és degut, i a més continuar rebent dels pressupostos generals de l'Estat finançament addicional: en competències concurrents, en competències exclusives de la comunitat autònoma, en finançament municipal, com és el cas de Bilbao a través de la societat pública Bilbao Ría 2000, del capital social de la qual el 50% pertany a l'Administració de l'Estat.

El concert no té per què donar aquest resultat. L'exigència, per part dels polítics que entenen del tema, de transparència i debat democràtic a l'hora de fixar la quota navarresa i la basca està més que justificada. El concert pot ser un dret històric -des de 1878, no abans-, però no la quota concreta. No és veritat que s'hagi hagut de blindar el concert al Congrés dels Diputats, perquè ja ho està prou en el sistema legislatiu espanyol i, després de la sentència europea, a Europa. Però aquesta mateixa sentència, que afirma que el concert no té per què ser considerat necessàriament ajuda de l'Estat, i que per això és compatible amb el dret europeu, també afirma que la manera de calcular la quota sí que podria ser una ajuda de l'Estat, incompatible amb el dret europeu. I el que s'ha blindat al Congrés és una norma foral concreta que permet cobrar menys impostos per beneficis empresarials a Euskadi que en territori comú, una cosa molt socialista, pel que sembla.

La MANERa insolidària, opaca, gens democràtica d'exercir el dret del concert ha afegit més incoherència al sistema espanyol de finançament autonòmic. Desperta apetències en altres comunitats, una cosa molt comprensible atès el caos regnant. El problema és si generalitzar el caos, la insolidaritat, la falta de transparència i la falta de democràcia permet una solució a la situació actual, o només agreuja el problema: en un sistema hi pot haver unfree rider, però si tots els components del sistema es converteixen enfree rideral final no hi ha sistema i ningú pot viure de cap altre sobre el qual actua com a paràsit, que no cap altra cosa és elfree rider. I no es tracta de defensar la situació actual de bascos i navarresos: no hi ha engany que es pugui mantenir per tota l'eternitat. I com més temps duri, més dur serà despertar a la realitat.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

President d'Aldaketa (Canvi

per a Euskadi).