Quan tot s'hi val, res no val res

Vaig llegir fa uns dies que delinquir és superar els nivells de moralitat mitjana acceptada en una societat, i a més a més ser descobert. Si això és cert -i no sembla que, cinismes a part, sigui mentida-, cal preguntar-se quin és el nivell mitjà acceptat de moralitat en el si de la societat en què ens ha tocat viure. Casos recents de corrupció -els vestits que lluïa un eximi president, les bosses d'una dama campanuda o qualssevol altres equivalents que hi hagi hagut per la banda de babord del vaixell politicopirata que ens porta pel mar procel·lós de la política actual- ens podrien servir de reflexió.

Quan una gran part de la societat considera aquests fets com a normals, i a sobre plausibles, delinquir comença a ser molt més difícil del que, en principi, un es podria imaginar. Si la consciència col·lectiva parteix del principi generalitzat que tots faríem el mateix si ens trobéssim en el mateix lloc i la mateixa circumstància, és normal que el cas contrari al qualificat d'alarma social -el que insta al tancament preventiu d'un sospitós- se'ns mostri en tota la seva plenitud i ens porti a deixar en llibertat qui, en virtut d'un mandat democràtic, es passeja per la vida sense pagar les factures d'acord amb el nivell d'exigència que afrontem la resta dels seus conciutadans. ¿On queda la frontera? ¿Quin és el nivell? ¿Qui són els delinqüents? ¿És possible que la salut moral d'una col·lectivitat humana admeti tàcitament el destí de la gent en funció tant d'un nivell així determinat com de l'estatus de què gaudeix cada classe? ¿Què és el que determina el nivell i l'estatus?

No és intranscendent el fet que hàgim après a recitar articles de fe, l'un darrere l'altre, en memorística bateria i com si es tractés de mantres fins a assumir, com a veritats intangibles, afirmacions sobre les quals si ens aturéssim a reflexionar podríem acabar ruboritzats, per unes quantes, i avergonyits, per gairebé totes. Amb la mateixa vehemència que recitem el credo reproduïm els articles de fe social que vam heretar dels nostres avis: robar a un lladre té cent anys de perdó, desconfia i l'encertaràs, matar rojos no és matar o mataràs amb justícia, com es va arribar a proclamar en aquest país fa encara no 100 anys, i seguint pel refranyer endavant, fins a convèncer-nos que es pot matar impunement, robar sense càstig o pensar que ningú diu mai la veritat.

Si es poden arribar a negar les veritats alienes, o eliminar-les; si es pot arribar a robar o fins i tot a matar sense delinquir, cal suposar que, amb els nivells de moralitat així establerts, una societat pugui arribar a àmbits de convivència en què tot valgui i tot estigui justificat. Vistes així les coses, ¿quins són els paràmetres actuals a partir d'aquest tipus de consideracions, si és que aquí no comencem a anar ja cadascú a la seva?

Les recents declaracions d'un expresident del Govern sobre l'oportunitat que va tenir de fer saltar pels aires tota la cúpula d'una banda terrorista sense comptar amb suport legal de cap mena, únicament amb l'aquiescència generalitzada d'una societat guiada pel principi bàsic de canya al lloro fins que aprengui el catecisme, o el recent reportatge sobre el 23-F que enrolava al mateix vaixell conspiratiu Fernández Campo i el general Armada, la Reina i Nicolás Mondéjar, donen idea d'un país amb uns nivells molt baixos d'aquesta moralitat que determina el grau de delinqüència i en redueix el nivell a uns mínims preocupants.

Quan tot s'hi val, res no val res. Un país necessita una societat civil organitzada, forta i alhora com cal, capaç de determinar un nivell mínim de moralitat exigible que determini el de competència i eficàcia, el d'honradesa i decència del total dels seus components; és a dir, que reguli la vida no sols dels ciutadans comuns sinó també de les institucions i la d'aquells que en cada moment les dirigeixin. ¿Tenim aquesta societat civil organitzada així? Tot indica que no o que, almenys, no prou establerta, no necessàriament organitzada i capaç.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Delinquir és superar els índexs de moralitat mitjana existents en una societat i ser descobert, segons citava al començament. Al cap dels anys, es comença a conèixer un nombre més que suficient d'actes que, o bé gairebé hi arriben, o bé superen el nivell mitjà de moralitat; o això hem de creure si volem sobreviure com a projecte de convivència en comú. Aquest coneixement ens ha de portar a considerar com a delictes els que hi ha hagut, encara que hagin prescrit, no amb l'objectiu de condemnar ningú, sinó perquè ens indueixi la necessitat de millora de la salut moral col·lectiva.

La gent del carrer, la que paga impostos i afronta la crisi amb esperit encomiable, la que fa temps que s'empassa consignes i mentides, articles de fe i mitges veritats amb afanys dignes de millors causes, es mereix viure en una societat civil forta i decidida que, una vegada per totes, controli la societat politicoinstitucional en lloc de ser controlada i manipulada per ella com ho ha estat sent fins ara. Escriptor.