Un casino sobre el 'Titanic'

Si em demanessin que definís amb una metàfora la síntesi de la crisi econòmica que ens ofega, diria: un casino sobre el Titanic. Té plasticitat, si a continuació dic que el casino equival al que ara anomenem mercat i és com un déu bàrbar que ho estrangula tot. Mercat sempre ha estat una paraula honorable, el lloc on es venien peixos i carns, farines i cebes, olis, patates i tot l'enfilall de béns que ens restauren l'existència. Actualment, mercat és la part substantiva del laberint que coneixem amb el nom de crisi la sortida del qual no troba ningú, però pel qual es mouen amb gran desimboltura poderosíssims especuladors. Alguns polítics -podríem citar Zapatero, Berlusconi i fins i tot Sarkozy- veuen a cada corba portes de sortida que ens portaran al creixement, però acaben sent fugaços miratges. Rajoy, mentre es fuma un puro, diu que hi ha una àmplia porta de sortida i que ell sap on està, però que Zapatero amb la seva natural poca traça no la troba. No dóna més detalls, i és molt probable que sigui un farol on cremen els seus ambiciosos miratges.

Els mercats són éssers vius en permanent estat d'impacient voracitat i cabreig. Res els satisfà plenament. En vigílies que Irlanda acceptés i demanés l'ajuda que li imposaven la UE i l'FMI, importants analistes econòmics ens asseguraven que amb el pacte del rescat els mercats es tranquil·litzarien i es recuperaria la calma. El rescat produiria els efectes d'una pastilla de Trankimazin sobre les pertorbacions de l'ansietat. Però ¡de cap manera! Els analistes es van equivocar, els mercats no només no es van calmar, sinó que van mostrar el seu agre malestar castigant les borses amb estocades clarament especulatives. Les borses, tan sofisticades, funcionen en realitat com un pati de veïns: qualsevol rumor o notícia tendenciosa les altera i les alarma. Els fabricants de rumors i els especuladors són els mateixos, això explica l'eficàcia dels dos treballs combinats que fan. Hi ha evidències que ara han posat setge a Portugal i Espanya. Sense descartar en el futur Itàlia i fins i tot la mateixa França. Encara que objectivament Espanya pugui respondre als seus compromisos de deute, si el setge es prolonga pot provocar rendicions, i encara més si el partit de l'oposició i certs mitjans veuen amb entusiasme la catàstrofe que enfonsaria definitivament el zapaterisme.

Les receptes que dóna el mercat: disminució de la despesa, que ens porta a la disminució de la producció i ens conduirà fatalment a l'anèmia. És clar que és possible una altra cultura del consum, una nova articulació econòmica i social que no estigui definida pel neoliberalisme. Quan va aparèixer la crisi, molts dirigents, entre aquests Sarkozy, van dir que s'havia de refundar el capitalisme eliminant les tiranies del mercat, i després de gairebé tres anys veiem com domina la suprema tirania del mercat. Veiem com els grans guardians del temple continuen sent els banquers, els que primer cal rescatar. És demagògic culpar de la mateixa manera tots els banquers

-n'hi ha que són excel·lents professionals i veritables motors econòmics-,

però entre nosaltres resulta verdaderament obscè que l'empleat com a president d'un important banc cobri 16 milions d'euros a l'any, com resulten obscenes les multimilionàries indemnitzacions a alts executius de la banca.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

El mal és que darrere de les grans paraules, darrere dels aclaparadors números, hi viuen persones que ho estan passant molt malament i a les quals sobreviure els suposa una angoixa quotidiana. A Espanya hi ha una xifra que hauria d'avergonyir-nos a tots, no només als polítics i financers. Em refereixo al 20% d'aturats, el doble que a Portugal i molt per sobre de Grècia i Irlanda. Aquest percentatge és una desvertebració social i no es tracta d'un fet conjuntural, perquè fins i tot en les èpoques de bonança d'Aznar i Zapatero, quan jugàvem la Champions, el nostre atur duplicava permanentment la mitjana europea. Per anestesiar la mala consciència solem dir que hi ha molta feina en negre, i potser és veritat, perquè contràriament es produiria una revolució amb les conseqüències del que significa aquesta paraula. Però és igual de dolent, perquè significa una explotació amb dumpings salarials, a part de les conseqüències d'insolidaritat que suposa en la despesa pública.

L'esquerra està molt feble en idees i propostes. Fa la sensació que del laberint de l'omnipotent mercat no hi ha sortida per l'esquerra. Diuen que s'ha d'establir un nou ordre financer, però a la pràctica alimenten el vell; un nou marc del canvi de divises, però sense precisar com serà aquest marc; un nou marc laboral perquè és impossible competir contra salaris d'una escudella d'arròs. Hi va haver un temps en què es deia que no hi havia manera de sortir del comunisme, i amb el seu evident fracàs en vam sortir. Ara, davant el fracàs del capitalisme salvatge, ningú proposa una porta segura de sortida cap a una formulació més justa de la convivència econòmica. Periodista.