Patriotisme empresarial

El president del Govern rep avui una àmplia representació de directius de les grans empreses espanyoles, després d'anunciar diumenge passat aquesta trobada i donar a entendre que comptarà amb aquesta elit per integrar i vitalitzar una futura Comissió Nacional de Competitivitat encarregada de donar impuls al nostre sistema econòmic. Però encara que l'Executiu ho hagi negat, a ningú se li escapa que aquesta convocatòria guarda una relació directa amb la declaració de la Fundació Everis sobre aportacions de 100 empresaris i experts, amb un sentit molt menys diàfan que el seu contingut, i que va ser presentada al Rei el dia 15.

Aquella declaració considera la crisi com una oportunitat, i en això consisteix el seu principal mèrit. No es tractaria doncs de remuntar simplement el vol, sinó de reconèixer que la recessió ens va arribar quan aquí ja havia començat el declivi, motiu pel qual la crisi hauria servit per alertar que això i les reformes que s'han d'emprendre no són en realitat una resposta, sinó una necessitat anterior, suscitada en «una Espanya globalment poc atractiva i a la recerca de la seva identitat». En definitiva, «el repte no és d'evolució sinó de transformació. Es tracta de repensar i refundar tots els pilars del sistema-país», diu el document.

La declaració formalitza sens dubte una sensació molt estesa de fi de cicle que ja havia estat detectada per la majoria dels nuclis intel·lectuals de la nostra societat. I el fet que hagi sorgit recolzada pels que generen un percentatge molt elevat del PIB i per especialistes econòmics de prestigi li atorga una rellevància inqüestionable. No obstant, aquest tipus d'actuacions gairebé mai són innocents ni desemboquen en el camí previst. I és molt dubtós que aquesta irrupció en un moment tan inquietant com l'actual hagi estat tan constructiva com els seus autors diuen que han pretès que fos. Perquè els empresaris d'aquest país semblen oblidar que l'Espanya gastada que descriuen també és obra seva. La nostra singular recessió no s'entendria sense certs comportaments dels sectors financer i immobiliari.

Resulta hipòcrita la tesi, que batega en tot el document, que la superestructura política ens ha arrossegat cap a la decadència pel que hauria de ser la societat civil, encapçalada per les elits empresarials, la que marqués els nous camins i elaborés les grans estratègies de futur. Només aquesta visió, si més no arrogant, de la realitat explica en qualsevol cas la trajectòria recorreguda per la proposta empresarial, que va des dels seus promotors al Rei, sense recalar en els molls institucionals que són els que, en qualsevol cas, representen la nació i són dipositaris de la sobirania.

Produeix perplexitat que els empresaris que han recolzat el document hagin obviat durant tant de temps les vies institucionals de participació -els partits són constitucionalment «instrument fonamental per a la participació política»- per sorprendre'ns ara amb una proposta rupturista amb pretensions de clarividència. El descens a l'arena de la concreció hauria d'haver estat persistent i sistemàtic, i no només el fruit d'un inspirat rapte de preocupació que justificaria la visita al cap de l'Estat.

Un cop dit això, s'ha d'afegir tot seguit que la trobada d'avui entre el president del Govern i unes dotzenes d'il·lustres representants de les principals companyies espanyoles -alguns firmants del document, d'altres no- té tot el sentit, no només per la falta d'interlocució de la CEOE, sinó també perquè aquesta classe de trobades entre actors socials rellevants i càrrecs institucionals resulten més sovint il·luminadors. De la reunió hauria de sortir, en efecte, no un full de ruta, que aquests designis tenen seu més pròpia al Parlament, sinó lligams cooperatius i acumulació d'esforços, atès que no és necessària una cavil·lació intensa per entendre que la conjuntura requereix l'esforç extraordinari de tots per remuntar el vol després d'haver omplert el gran buit deixat per una activitat, la construcció, que ja no serà mai més el que va ser en el passat.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

L'aparell productiu d'un país, vinculat estretament al sistema educatiu en un marc institucional adequat i atent a les necessitats reals, és el motor del progrés col·lectiu. Per tant, la recerca de complicitats entre el món empresarial i el poder polític que ha d'empunyar el timó en moments tan delicats com l'actual és una necessitat fins i tot patriòtica.

NO OBSTANT, succeeix que el patriotisme (constitucional, per descomptat), que hauria de ser moneda corrent en instants d'emergència nacional en què el que és realment important és salvar el país, apareix sovint contaminat. I fins i tot algun maliciós podria pensar que algunes forces polítiques d'oposició i determinats agents socials que afirmen amb solemnitat afectada la seva preocupació pel destí col·lectiu són, en realitat, pescadors d'aigües tèrboles que, solapadament, defensen el seu interès particular sota l'emmascarament més o menys convincent de l'interès general. Periodista.