La festa del Barça

Barcelona era una festa dilluns a la nit. Van tornar a sonar els clàxons, la gent va sortir al carrer, amb banderes catalanes i blaugranes, i a Canaletes es va viure una explosió d'alegria similar a les que es produeixen quan el Barça guanya un títol. ¿Per què tanta expansió de felicitat? El Barça, és veritat, havia golejat per 5-0 el Madrid, amb una exhibició de futbol extraterrestre que va contemplar mig planeta, havia meravellat seguidors i adversaris, havia aconseguit convertir en humil el desdenyós Mourinho, havia fer callar els jugadors rivals, que es van negar a fer declaracions al finalitzar el partit, i s'havia col·locat al capdamunt de la Lliga.

Però això no ho explica tot. Hi ha una cosa probablement més decisiva per entendre la reacció barcelonista. El Barça, parlant sol enmig del camp, havia acabat amb la impostura.

La impostura que els barcelonistes fa tres anys, o més, que aguanten, difosa per uns mitjans de comunicació madrilenys que un any s'inventen el cangueli, l'altre el cagòmetre i al tercer propaguen als quatre vents que amb l'arribada de Mourinho s'ha acabat el cicle del Barça. Aquesta aparent seguretat, barrejada amb el menyspreu al contrari, s'acaba de demostrar que únicament era propaganda. Però ells no pensen desanimar-se, perquè, fins i tot després de la repassada de dilluns, intenten desviar el debat cap a penals inventats, discutibles fora de joc o presumptes gestos desconsiderats de Guardiola. El debat de veritat és a la gespa i allà el discurs del Barça encara és imbatible.