Wikileaks, ¿caramel enverinat?

Amesura que passen els dies, es va instal·lant un estat de creixent confusió al voltant de l'abast real de les filtracions de Wikileaks. Hi contribueix l'escassa valoració de la font que estan fent els mitjans que publiquen (i interpreten) aquest material. Un fet lògic, per una altra banda, ja que Wikileaks està intentant utilitzar els mitjans a qui va cedir material com a paraigua de cara a possibles accions legals dels governs. Els acords amb aquests diaris resulten opacs, i en la publicació de les filtracions sembla que es barregen idealisme amb explotació política i benefici empresarial. Tenim el cas de The Washington Post, que publica el material cedit per The Guardian, amb el qual té un acord de col·laboració, i no per Wikileaks, amb qui no va firmar res. Acord que alguns mitjans, per cert, van rebutjar per inadmissible. El fet que, pel que sembla, hagin des­aparegut alguns cablegrames pu­blicats a la web Wikileaks afegeix més ­confusió.

Hi ha la possibilitat que l'aventura de publicar aquest material, fins on s'arribi, pogués resultar un caramel enverinat per als diaris en qüestió, sobretot si es neguessin a publicar determinada informació molt comprometedora i s'enfrontessin a Wikileaks. O si acabessin per aflorar irregularitats: per exemple, si al final resultés que alguns documents no fossin originals.

En línies generals, el volum i la continuïtat de les filtracions semblen deixar en evidència que difí­cilment poden ser fruit de l'oportunisme puntual d'una font, sinó d'un treball bastant professional en què intervenen diverses persones amb un bon nivell de pre­paració. Només la tasca prèvia d'avaluar i escollir més de 250.000 documents sembla una feina ­allunyada de les capacitats ­suposadament sobrehumanes d'un sol cap de turc. I menys del jove soldat Bradley Manning. Per tant, en el fenomen de Wikileaks hi ha alguna cosa més. ¿Què és? Aquesta és la pregunta del

milió.

Com a resposta, la idea que darrere de la filtració hi hagi interessos poderosos seria la més exacta. No oblidem que l'estil aparentment contra­cultural i juvenil de la iniciativa de Wikileaks està en la mateixa línia de la ja cèlebre ­però estranya entrevista de Rolling Stone que la primavera passada li va costar el càrrec al general McChrystal. Fins i tot es parla del fet que el torrent de filtra­cions de Wikileaks pot ­servir per dissimular un conjunt de documents que ­serien els que realment in­teressa airejar pels efectes concrets que poden ­pro­vocar. Si es materialitzés qual­sevol d'aquestes possibilitats, el sentit del conjunt canviaria radicalment.

Hi ha a qui se li omple la boca amb «noves eres», «informació a l'abast de qualsevol», «nou periodisme» i grandiloqüències per l'estil que, normalment, no assumeixen els professionals de la premsa. En realitat, les filtracions massives de Wikileaks ja tenen perfil d'operació ofensiva, en la línia de les noves ciberguerres, dirigida en aquest cas contra els diversos òrgans i institucions de la política exterior dels EUA. El més interessant del cas és que els enemics ja no tenen per què ser els xinesos, els iranians, els israelians i fàcils sospitosos habituals. Aquesta vegada hi podria haver interessos desitjosos de partir per l'eix la presidència d'Obama, o agreujar la crisi internacional per especular més i millor, vés a saber.

Però és innegable que l'impacte de l'operació ha estat descomunal, no tant per l'interès del que s'ha filtrat, que és desigual, com per la incapacitat de la seguretat nord-americana per aturar-ne el degoteig. La debacle no està lluny de l'assumida pels Estats Units arran de l'11-S, i aquesta és la qüestió central de tot aquest assumpte. Si en lloc de cablegrames els arxius haguessin vomitat papers en blanc, el valor del gest hauria estat similar.

Per tant, l'anàlisi correcta sobre l'abast del fenomen de Wiki­leaks no s'hauria de quedar en el comentari dels xafardejos que destil·len alguns dels documents, ja que a vegades els funcionaris i agents els posen colorit als informes, i hi afegeixen xafarderies locals, o fins i tot un condiment d'imaginació. Compte també amb el fet que estem llegint informes aïllats. Com comentava un amic periodista, és com obrir un llibre per dues pàgines a l'atzar, i explicar en un article tota la trama. Quan els historiadors estudien arxius diplomàtics desclassificats, es llegeixen sèries completes, a vegades amb desenes d'informes, cosa que inclou l'anàlisi de com el diplomàtic narrador cuina els seus informes perquè els llegeixi el seu superior.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

ToT AIXÒ no treu que hi hagi un percentatge molt elevat de diplomàtics que són altament eficients. És més: moltes vegades són els únics experts reals en tercers països, fins i tot comptant que recorren als petits trucs de l'ofici, com tothom, i en qualsevol professió. Per això, també hauríem de considerar que la filtració de la documentació reservada de qualsevol estament professional, o la gravació inadvertida de converses, possiblement ens faria posar els cabells de punta als altres.

Professor de la UAB, Eurasian Hub, Grup de Recerca en Història Actual.