El Tractat de Lisboa, un any després

Aquest any ha estat extraordinàriament complex per a tothom, també per a la Unió Europea. El primer any de vida del Tractat de Lisboa ha coincidit amb un període de crisi i amb les dures mesures consegüents.

Lisboa ha suposat un gran canvi pel que fa no solament a l'activitat de la Unió, sinó també a la seva metodologia de treball. Hi ha qui s'hi mostra escèptic. Alguns crítics addueixen que el tractat només va servir per complicar un escenari institucional que ja és complex per si mateix. Uns altres continuen defensant l'opinió que les relacions entre les diferents parts de la Unió Europea són un joc de suma zero: els beneficis que una institució obté els aconsegueix en detriment de les altres. També sentim afirmacions exagerades, com ara que la UE llisca in-exorablement cap a l'intergovernamentalisme.

CoM A membre de la Comissió Europea responsable d'Afers Internacionals i Administració, he participat en el procés des dels primers dies de vigència del Tractat de Lisboa. I, en un contrast clar amb el que deien els malastrucs, la meva experiència ha estat extraordinàriament positiva. Quan aquest any va sorgir la crisi del deute sobirà, el tractat va permetre a la Unió prendre decisions fonamentals en la meitat de temps.

El text reforça la democràcia a nivell estatal i de la UE, i atribueix un paper més important als parlaments estatals i al Parlament Europeu. Augmenta les competències legislativa i pressupostària del Parlament Europeu. La codecisió entre el Parlament i el Consell, que representa els governs, és ara el procediment legislatiu habitual i el Parlament té plens poders sobre la despesa. En àmbits com l'agricultura i el comerç, les polítiques són posades a prova amb un escrutini democràtic inèdit fins ara, cosa que suposa més legitimitat i, espero, un augment de la conscienciació i de l'acceptació públiques de les decisions de la UE.

Poques persones són conscients que els parlaments estatals també han sortit beneficiats del Tractat de Lisboa a l'adquirir noves competències d'escrutini de les propostes de la UE. Al seu torn, poden plantejar objeccions si consideren que un assumpte determinat seria millor abordar-lo a nivell estatal.

Així mateix, un dels canvis més innovadors és la instauració de la iniciativa ciutadana europea, primer instrument de democràcia directa de la UE, que permetrà que, amb el suport d'un milió de firmes de ciutadans de diversos estats, es pugui demanar a la CE que intervingui en una determinada qüestió.

Encara que els parlaments i els ciutadans s'hagin beneficiat del nou tractat, això no ha suposat cap pèrdua per a unes altres institucions. El Consell Europeu, que reuneix els caps d'Estat i de Govern, fa més de 30 anys que funciona, però ara ha adquirit l'estatut d'institució europea de ple dret. La seva situació és única per tractar qüestions estratègiques de gran envergadura que necessiten el compromís dels 27 estats membres al màxim nivell. La crisi econòmica ha posat de manifest els beneficis de comptar amb un president permanent del Consell Europeu per garantir la uniformitat i la coherència. Així ho demostra la sòlida cooperació sobre governança econòmica que existeix entre el president de la Comissió, Jose Manuel Durao Barroso, i el president del Consell Europeu, Herman Van Rompuy. Al mateix temps, el Consell de la UE, que reuneix ministres sectorials dels governs, és ara més eficaç amb l'extensió del vot per majoria qualificada.

El tractat també ha reforçat la capacitat de la Comissió per aprofitar al màxim les seves competències: el seu dret d'iniciativa legislativa, la seva indispensable capacitat tècnica, la seva defensa de l'interès general i la seva protecció del llegat legislatiu. Pel que fa a qüestions com el mercat interior, els mercats financers, la política social, la cohesió, l'energia, el canvi climàtic, l'agricultura i el transport, la realitat demostra que només la Comissió pot aconseguir resultats. Disposa dels recursos, les xarxes i els coneixements tècnics.

¿I què es pot dir de la crítica sobre un intergovernamentalisme progressiu a la Unió Europea? Aquest debat davant del comunitarisme és una falsa dicotomia. La realitat és que la Unió Europea conté elements de tots dos, sempre ha estat així i així seguirà sent. En això rau el seu caràcter únic i, de fet, la seva genialitat.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

En últim terme, totes les nostres accions han de tenir un objectiu comú: una Unió més eficaç, més democràtica i respectada en l'escenari mundial. Com qualsevol nou conjunt de normes, posar-lo en marxa ha necessitat un temps. Però un any després, percebo amb claredat que funciona bé i que reforça la democràcia i la transparència de la Unió Europea. Solament és un instrument per agrupar les institucions, els Estats i els ciutadans. Un instrument amb un gran potencial que volem utilitzar en benefici de tots. Vicepresident de la Comissió Europea per

a Afers Internacionals i Administració.