El torn
Ara li toca al bipartit
Els electors han decidit que el tripartit ho ha fet molt malament. Potser no tant, si es miren les lleis, decisions i iniciatives fetes, en casos importants, amb la col·laboració de l'oposició majoritària. La marca tripartit, però, ja va néixer assetjada per forces polítiques, socials i mediàtiques que van treballar de valent en el seu descrèdit. I el tripartit -força inhàbil- s'hi va posar bé. Durant la campanya electoral, per exemple, el PSC i ERC s'han distanciat clarament de la coalició, és a dir, de si mateixos. ¿No volien que se'ls tornés a votar? Doncs, ho han aconseguit.
I després del tripartit ve un bipartit, que ningú no anomenarà així (¡ui, no!), tot i que CDC i UDC són dos partits i el seu Govern conjunt serà, és clar, el d'un bipartit. Estaria bé que aquest bipartit tingués en compte dues coses que el tripartit no va tenir clares.
Primera: un Govern de coalició
Notícies relacionades-tripartit, bipartit o com molts dels que manen a Europa- ha de ser tan rigorós com qualsevol altre, perquè primer ha de preveure i pactar l'acció de govern futura, amb les lleis i iniciatives que es duran a terme i que els partits del Govern accepten plenament. El tripartit no ho va saber fer.
Segona: una coalició també ha de fomentar la vitalitat democràtica. Per això, els partits que suporten (sí, suporten) el Govern han de continuar amb idees, projectes i debats més enllà del que hagin pactat -potser amb dificultats- com a programa de govern. Una cosa és el Govern -seriós i complidor, però limitat-, i una altra, la vida i el debat polítics. Això, però, a Catalunya, no ho defensa pràcticament ningú. Aquí s'idealitza la unitat estèril que ve del silenci, l'obediència i la submissió. Com a experiència democràtica, és ben pobre. Sembla, no obstant, que molts votants ho volen. El bipartit -que no es presenta com a tal- els ho ha promès.
