El Prat, més lluny que abans

En l'anunci del Govern central sobre concessions administratives en els aeroports del Prat i de Barajas i sobre la venda d'un 49% d'AENA hi conflueixen dues dinàmiques diferents. Una és la de fer diners en un moment en què el desenvolupament de la crisi econòmica exigeix enviar senyals de bon comportament fiscal. L'altra és la de respondre a les reivindicacions catalanes sobre la gestió individualitzada del Prat.

Pel que fa a la primera, em limitaré a dos comentaris. Un és que per a l'objectiu de fer diners, el doble programa de concessions i venda és confús, ja que la valoració d'AENA no serà independent de com es facin les concessions. És una manera complicada de procedir que porta a pensar que aquestes darreres són una torna oportunísticament afegida per poder dir que s'individualitza la gestió d'alguna cosa. En segon lloc, voldria observar que la venda, parcial o completa, d'AENA implica la venda d'actius que són a Catalunya i que deriven el seu valor de la vitalitat econòmica i social catalana. Són actius catalans. És per a mi evident que aquests recursos haurien de ser destinats no només a rebaixar el deute del Regne d'Espanya, sinó també el de la Generalitat de Catalunya.

La segona dinàmica és l'essencial des del punt de vista de l'autogovern de Catalunya i de la defensa dels nostres interessos econòmics territorials. En primer lloc, és clar que pel que fa a la reivindicació de gestió individualitzada del Prat les concessions administratives de serveis de les quals concretament es parla (encara no en tenim detalls) són molt lluny de cobrir el que és estratègicament important: inversions, tarifes, slots, etcètera. Tot això es quedaria, sembla, a AENA o al Congrés dels Diputats. Està bé, i és un pas endavant, que la gestió dels serveis de funcionament intern del Prat puguin millorar la seva eficiència amb una gestió privada d'envergadura i més integrada que no pas ara, però pretendre que això és el que es reivindica amb l'expressió de «gestió individualitzada» és molt inexacte.

Fa 12 anys (1998) vaig escriure el següent a la Revista Econòmica de Catalunya: «Pel que fa a l'aeroport, convé cenyir el pensament cap a allò de què de debò es tracta: aconseguir el trencament del control centralitzat». I continua sent així: es tracta d'obtenir el control individualitzat (o encara millor: la propietat individualitzada). En això la proposta no només no avança sinó que retrocedeix. Representa una política de fets consumats que podria fer impossible per sempre més el control individualitzat i la seva conseqüència necessària: que el Prat competeixi amb Barajas. AENA és avui un monopoli públic. La seva privatització en bloc en faria un monopoli privat. Potser amb regulació pública. Però tant el fet de ser monopoli com la regulació des del Ministeri de Foment tindran la mateixa implicació: la subordinació del Prat a Barajas. I que no se'ns digui que només es vendria el 49% i que per tant res canviaria. ¡I tant si canviaria! Encara que la privatització es quedés en el 49%, molt improbable a mig termini, i que els socis privats fossin passius (financers), la seva presència faria molt més difícil segregar la propietat del Prat. No costaria res vendre ara el 49% de cada aeroport per separat (excuses del tipus «és jurídicament complex» són això: excuses). No és la intenció fer-ho, o bé perquè no es considera políticament desitjable (és la cosa més probable), o bé perquè es preveu que es farien menys diners, la qual cosa indicaria que s'és molt conscient que s'està impulsant un monopoli. Un monopoli que seria molt perniciós, especialment per a Catalunya.

Deia el 1998: «A una privatització [d'AENA] in toto ens hi hauríem d'oposar amb radicalitat, ja que consagraria la dependència de l'aeroport del Prat respecte a un sistema espanyol centralitzat. També cal dir que la lògica de l'eficiència econòmica, no només la lògica política, aniria a favor nostre: mantenir l'estructura unificada del sistema d'aeroports espanyols no és gaire compatible amb l'impuls de programes liberalitzadors». No tinc raons per modificar l'opinió.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

¿Quina seria la situació ideal a la qual caldria aproximar-se? En paraules que vaig utilitzar a l'acte del IESE el març del 2007: «Cal disposar d'una institució, diguem-ne consorci, que tingui un control complet sobre els seus [del Prat] actius i passius, i que compti amb una majoria del territori en els seus òrgans de govern. Establir que els representants del territori disposin del control de la institució hauria de ser previ a les grans decisions estratègiques: sobre el grau de privatització (que, al meu entendre, hauria de ser considerable)...». En aquest tema, com en tot, es poden acceptar algunes passes parcials cap a la situació ideal. Però, no ens enganyem, la venda en bloc del 49% d'AENA no ens hi apropa, ens n'allunya. Catedràtic de la UPF i president de

Barcelona Graduate School of Economics.