Els maltractaments a la infància
L'heroi Ibrahim
És fonamental que entenguem que tenim l'obligació de denunciar la violència contra els menors
Lheroi Ibrahim_MEDIA_1 /
Les 57 cicatrius i dues marques de cremades del petit Ibrahim, perpetrades pel seu propi pare, quasi les vaig sentir en carn pròpia quan vaig llegir la notícia. No hi ha dolor més gran que el que fan a un nen petit, molt pitjor si el dolor és causat pel seu propi pare. La situació ja passa a ser macabra quan es realitza de forma sistemàtica i al llarg dels anys. És significatiu que en alguns dels comentaris anònims de la notícia als diaris on line, més que expressar el dolor i la impotència que se sent davant d'un horror d'aquestes característiques, uns quants lectors tiraven pilotes fora i, una vegada més, tenint en compte que la família de l'Ibrahim, veïna de Calaf, és d'origen guineà, es referien al «problema de la immigració».
És fàcil donar les culpes a la immigració, però és del tot irresponsable, ja que la violència contra els infants també succeeix entre famílies nadiues catalanes. Quan ens enfrontem a un problema tan espantós és certament molt més fàcil donar les culpes a altri que responsabilitzar-se de la situació, admetre que la nostra societat no disposa de mecanismes suficients per a la prevenció i protecció de menors. La culpa de les 57 cicatrius és, en part, nostra, ja que no hem sabut crear les mesures suficients per prevenir barbàries d'aquestes característiques al nostre país. Va haver de ser el mateix Ibrahim tot sol, amb només 9 anys, qui s'adrecés a un policia per denunciar el malson que estava vivint. No va ser cap mestre, ni cap metge, ni cap assistent social. Davant d'un fet així un s'adona que, veritablement, els herois no són els supermans de les pel·lícules nord-americanes. Els autèntics herois són els petits Ibrahims del món per a qui la vida és molt difícil, gairebé impossible, però que, en la seva solitud, intenten sobreviure.
La nostra societat ha frivolitzat el maltracte i socialment està acceptat fins i tot el dirigit als infants. La violència és un fenomen reiteratiu en qualsevol programa televisiu, fins i tot en els infantils i, curiosament, la gent no s'hi rebel·la. Hem de veure agressions encara que no vulguem. Els jocs informàtics són plens de violència i continuem sense tenir una protesta social ferma. No només la violència física fa mal, també la manera d'adreçar-se a la gent, les paraules dures i el to que s'utilitza. La premsa d'aquest país té tendència a groguejar quan es tracta de cobrir les notícies terribles de les morts d'infants, però després no avaluen l'eficàcia dels mètodes de prevenció.
És fonamental que entenguem que tenim l'obligació de denunciar la violència contra menors, sigui del tipus que sigui, tingui l'infant l'origen que tingui. Sigui en l'àmbit familiar o sigui al carrer. Sigui a l'escola, o sigui en un centre esportiu o a la platja o en espais de jocs. Si veiem actituds violentes cap als infants, si sospitem d'agressions, si veiem ferides hauria de ser el nostre deure denunciar-ho i no hauríem de tenir por de fer-ho. La formació del personal que treballa amb menors és escassa pel que fa a la seva protecció. Els mestres, els metges, els psicòlegs, els treballadors socials haurien d'estar permanentment a l'aguait per detectar possibles irregularitats en les famílies que tracten. Però no només els professionals, també els veïns, els parents, els amics. El dret humà més bàsic és tenir una infantesa lliure de violència i, per tant, som cada u de nosaltres els que tenim l'obligació d'actuar i denunciar-ho. I hauríem d'exigir als nostres governs que posin totes les mesures possibles per fer front a aquesta barbàrie que arriba tant lluny com a segar vides, de vegades, de nadons. Els programes d'actuació per prevenir agressions contra infants haurien d'estar a l'ordre del dia, amb totes les facilitats i estratègies per complexes que fossin.
El centre neuràlgic de prevenció hauria de ser, òbviament, l'escola, que hauria de ser un centre de detecció i acció sobre els maltractaments als infants. Sovint els mestres no saben què fer davant d'aquests casos i acaben evitant la detecció i fent els ulls grossos. Com al Regne Unit, cada escola hauria de tenir un responsable de la protecció de menors, de manera que quan un mestre troba una sospita pugui acudir a la persona en qüestió, que es responsabilitzaria de fer un seguiment de la família. Així els mestres podrien fer la denúncia anònimament i no patir per la seguretat de l'infant.
El procés per aturar la violència és complex perquè les agressions contra menors solen succeir a dins de les cases, però això no ens ha d'aturar. Totes les organitzacions s'hi han d'involucrar i treballar de manera coordinada: educadors, policia, treballadors socials, personal sanitari. Hi ha un telèfon, Infància Respon, que funciona, però que encara és poc conegut, així com la nova llei de drets i oportunitats de la infància i adolescència que, benintencionada, sembla més teòrica que no pas pràctica i efectiva. L'elaboració d'un nou programa decidit i eficient per a la protecció de menors a Catalunya podria ser un dels objectius centrals del nou Govern. Periodista i filòloga.
