La situació després de les eleccions del 28-N
Catalunya des de la distància
¿Per què qualsevol crítica als plantejaments del catalanisme es titlla d'anticatalanisme?
Catalunya des de la distància_MEDIA_2 /
Es van celebrar les eleccions i els catalans van parlar. Però els que més parlen ara són els partits polítics que operen a Catalunya. Per això, el títol que es refereix a Catalunya no sé si és correcte, perquè Catalunya probablement no només és el que apareix en l'opinió dels partits polítics que en parlen.
Des de la distància: vol dir la distància que, en el cas de qui escriu, ha anat augmentant els últims anys. Des d'una sensació de proximitat i simpatia profundes, a una sensació que no significa el contrari, sinó fonamentalment dificultat per entendre el que està succeint a Catalunya. O potser millor: no es tracta de dificultat per entendre el que està passant a Catalunya, sinó de dificultat per entendre les reaccions que semblen majoritàries en els partits polítics i que articulen la reflexió sobre el que està passant a Catalunya.
La millor manera de respondre a aquesta creixent distància, a aquesta creixent dificultat per entendre l'articulació d'aquestes reaccions, podria ser, probablement, la de callar. La millor manera de respondre a aquesta creixent distància podria ser la d'acceptar el veredicte de la part de l'opinió catalana publicada que diu que els que han estat crítics amb la manera de plantejar i tirar endavant tot el que es refereix al nou Estatut, incloent-hi el discurs que s'ha convertit en oficial sobre la qüestió, responen a un anticatalanisme profund, que pertanyen a la caverna mesetària, a un profund nacionalisme espanyol conservador i de dretes. D'acord.
Un es pregunta, a més a més, quin sentit té preocupar-se per altres veïns de la casa comuna si no està segur que vulguin continuar sent veïns seus, si volen continuar habitant a la mateixa casa o estan esperant la millor ocasió per sortir-ne i independitzar-se com fan els fills quan tenen aquesta oportunitat. Malgrat tot, i des de la posició de compartir una llengua comuna, que no és ni l'específica de Catalunya ni la llengua de família de qui escriu, un continua aferrat a la idea que encara compartim alguna cosa. Des d'aquesta idea, potser il·lusòria, un es fa algunes preguntes.
¿Per què qualsevol crítica als plantejaments que fa el nacionalisme català, o el catalanisme, es titlla d'anticatalanisme? Un s'atreveix a pensar que el més democràtic de les constitucions, la garantia de les llibertats i drets fonamentals, val també i sobretot per a la llibertat de no estar sotmès a una ortodòxia dogmàtica que defineix el que és ser bon català, bon basc, bon espanyol. Algú va escriure fa anys -John Dewey- que el que més es necessitava en el seu temps era creativitat i innovació, però que ni l'una ni l'altra eren possibles sense crítica, especialment sense autocrítica. ¿Com és possible la crítica i l'autocrítica si l'opinió pública d'una societat com la catalana s'immunitza enfront de qualsevol crítica?
¿Està prohibit pensar que el nou Estatut no planteja una federalització d'Espanya, sinó que tendeix a una confederalització de l'Estat? ¿No és possible, i fins i tot obligat, mirar de diferenciar el federalisme del confederalisme? Un pot entendre l'argument que la política d'immersió lingüística en català és molt efectiva. Un pot entendre l'argument que una gran part de la població catalana accepta aquesta política. ¿Però és tan difícil d'entendre que hi hagi els que no acceptin l'argument que l'alternativa a la política d'immersió sigui la segregació escolar en comunitats lingüístiques, com si la utilització en una mesura petita de l'espanyol com a llengua vehicular forcés la segregació escolar en comunitats lingüístiques, que no ho fa?
És perfectament comprensible que la solidaritat interregional hagi de tenir límits, igual que la solidaritat entre diferents comarques d'un mateix territori. És fàcil de compartir que el finançament autonòmic és un caos, que hi ha en el sistema paràsits, encara que els que habitualment s'anomenen no siguin els més grans. ¿Però no es poden plantejar aquests problemes de cara, sense posar permanentment en qüestió el conjunt del sistema constitucional? El guanyador de les eleccions ha dit que el seu afany estarà dirigit que Catalunya es faci respectar. Tothom sap que el respecte es guanya, no s'exigeix. Es pot ser molt respectat si es continua sent membre d'una comunitat, encara que crític, i deixar de ser respectat del tot abandonant la comunitat. El mateix val per al reconeixement.
Sembla que per a alguns la solució al problema del PSC passa per aconseguir més autonomia respecte del PSOE. Poc val la meva opinió en aquest sentit. ¿L'autonomia o independència respecte del PSOE significa voler implicar-se en el conjunt d'Espanya d'una manera diferenciada, o significa desentendre's del conjunt i mirar exclusivament pels interessos de Catalunya? L'esquerrà i el democristià abans ressaltaven la unió més enllà de les pròpies fronteres, superant-les, rebaixant-ne el valor i significació. Abans s'entenia la política com la força de la unió. ¿Estem tan segurs que ja no val res de tot això?
President d'Aldaketa (Canvi
per a Euskadi).
