Nous horitzons per al PSC

«Mentre els alemanys es turmenten amb la resolució de problemes filosòfics, els anglesos, amb el seu pragmatisme, s'estan rient de nosaltres, al mateix temps que conquisten el món». Aquest comentari de Goethe a Eckermann no pretén restar valor a l'imprescindible debat que s'ha obert en el socialisme català després de la derrota soferta a les eleccions al Parlament. M'ajuda, en canvi, a apuntalar una convicció: la vida continua i, en conseqüència, una part substancial del procés de renovació que ha impulsat el president Montilla s'anirà construint a través de la tasca d'oposició responsable al futur Govern de CiU, de la nostra manera d'afrontar les pròximes eleccions municipals, i de l'exercici de les nostres responsabilitats en la política espanyola.

El 28 de novembre suposa el final d'una etapa i l'inici d'una altra en el socialisme català. El PSC no necessita ser refundat ni redimit. No necessita ni un Alfortville ni un Épinay: no és una moribunda SFIO a l'espera d'un seductor François Mitterrand. Necessita, això sí, un congrés que impulsi una profunda renovació -no serà la primera ni l'última- a través del protagonisme principal dels afiliats, que són ciutadans compromesos amb el projecte socialista i no mers activistes electorals. Necessita un congrés que realitzi un balanç serè de l'etapa finalitzada i col·loqui les bigues mestres del contingut, els accents, l'estil, l'estratègia i el lideratge del projecte per a aquesta nova etapa. Necessita, en definitiva, posar al dia, obrint-se a la societat, el seu projecte socialista, catalanista i federalista.

No deixa de sorprendre, sigui dit d'entrada, que les mateixes opinions publicades que exalcen la capacitat de CiU d'aglutinar un espai on cap des de l'independentista radical fins al votant que sospira tornar a governar amb el PP aconsellin al PSC un esforç de concreció -i reducció, hi afegeixo jo- del seu projecte que inclogui un viratge, bé cap a una radicalització del nostre catalanisme, allunyant-nos del PSOE, bé en la direcció contrària. No cola. El futur del PSC passa per continuar sent, en paraules d'Isidre Molas, «un partit d'àmplies fronteres». No és el moment de viratges que alegrarien la cara dels nostres adversaris polítics, sinó el de reforçar la vocació catalanista i federalista del nostre projecte al voltant del ple desenvolupament de l'Estatut, del nou model de finançament i de l'avanç de l'Espanya plural. I també és el moment de fer-nos algunes preguntes. Per exemple: ¿el lament per la debilitat del PSOE per plantar cara al nacionalisme del PP ha anat acompanyat, per la nostra part, d'una actitud valenta i clara des del federalisme enfront del nacionalisme de CiU? Em temo que no.

Però el debat ha de ser fecund en dos temes, segons la meva opinió, de més rellevància. No podem limitar-nos a protegir simplement els avenços socials consolidats en el passat, sinó que hem d'assegurar els fonaments d'una societat millor, sense desigualtats que excloguin o limitin. Aquesta actitud implica desenvolupar un reformisme fort i creïble des de l'escala local fins a la planetària capaç de combatre tant el conservadorisme d'esquerres com el neoliberalisme que, per cert, a Catalunya, s'ha disfressat amb la roba del sobiranisme. Les bastides dogmàtiques encara existents ja no serveixen. De la crisi iniciada el 2008 i que encara patim s'extreuen dues conclusions difícilment discutibles: la globalització sense regles, sense govern democràtic, és una font de desestabilització i d'injustícies; i no hi ha futur per a nosaltres i els nostres fills al marge d'una Europa federal.

El segon no és menys crucial. En una societat en què l'individu ha guanyat autonomia i centralitat, la socialdemocràcia ha de ser l'opció que representa una aposta clara pels valors postmaterials: ampliació de drets -i responsabilitats-, igualtat entre dones i homes, sostenibilitat, laïcisme, progrés cultural i creativitat, diàleg entre generacions, enfortiment de la legalitat internacional, tolerància zero contra qualsevol tipus de discriminació… La incorporació d'aquesta agenda liberal i radicaldemòcrata al projecte socialista és un dels encerts històrics del president Zapatero. Aquesta agenda, que connecta amb les arrels del nostre catalanisme d'esquerres i, molt especialment, amb la realitat social catalana d'avui, ha d'ocupar un espai més medul·lar i vital al PSC del futur del que ha tingut fins ara.

Evidentment, els socialistes catalans, a diferència dels anglesos que admirava el geni alemany, ni estem per a rialles ni pretenem conquistar el món. Però si aspirem a conquistar, des de l'autonomia del nostre projecte, nous horitzons per a la nostra societat haurem de fer-ho fugint de turmentades disquisicions o malenconies a les quals tan propensa és l'esquerra i sense caure en un cinisme en què la dreta, reconeguem-ho, no té rival.

Diputat del PSC. Portaveu adjunt

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

del Grup Parlamentari Socialista

al Congrés.