El torn
Elogi de la política
Els judicis sobre les persones sempre són molt delicats. Si tinguéssim més informació -i més humanitat- no faríem molts dels judicis cruels que fem sobre els altres. Una de les dianes preferides per molts són els polítics. Sovint se'ls atribueixen tota mena de maldats i d'interessos perversos. Hi ha qui encara es pensa
-amb molt poca imaginació- que alguns van a la política per fer-s'hi rics. L'edat i l'experiència em fan dir -no sé si també una mica injustament- que el descrèdit català i espanyol per la política encara arrossega tics franquistes.
Durant 40 anys se'ns va voler fer creure -em sembla que amb èxit- que la política era una cosa força lletja, que allò que feien els franquistes no era política
-segons com, tenien tota la raó-,
que els polítics europeus eren tots dolents -i això volia dir que eren jueus, maçons i demòcrates. El desastre mental i moral de la dictadura va ser terrible. D'aquestes coses, costa molt refer-se'n. No sempre és cert que morta la cuca, mort el verí. Malauradament, el verí de l'antipolítica continua inoculat a les venes de molts.
No estic pas fent una defensa de tots els polítics, de tota l'activitat política. Simplement clamo contra la prevenció, contra el prejudici, contra l'animadversió política. Em sembla que és bo tornar-ho a fer quan comença un nou cicle polític a Catalunya. I ho faig també perquè conec persones dedicades al servei públic que, més enllà d'encerts i errors, d'acords i desacords, mantenen amb naturalitat una dignitat i una honradesa polítiques sense fissures. Perquè són així tant quan assumeixen responsabilitats com quan les deixen. I ara penso molt especialment en l'Anna Pagans, encara alcaldessa de Girona, que tornarà a ensenyar Història en un institut. No és pas l'única, però ella, que conec de molts anys, és un bon exemple del que dic.
