De la mina al despatx

Una de les paraules més utilitzades en tot aquest any que ara s'acaba ha estat crisi, per raons òbvies. D 'altres, però, com ara emprenedor, confiança, renovació, també. Ho diu un estudi que s'ha fet entre més d'un milió i mig de persones d'arreu del món i que ha detectat que paraules com vuvuzela o iPad, la Xina o Obama també s'han fet servir força. I d'entre les més usades també hi ha la paraula miners. De seguida recordaran perquè: pels 33 miners xilens que van sobreviure sota terra 70 dies. I vostès diran: ¿i què hi té a veure? Doncs molt senzill. Aquests miners han sabut treure profit de la greu crisi, personal i professional, que van passar i, amb una gran confiança en ells mateixos i investits d'un esperit emprenedor, han fundat una societat, una empresa que vetlla pels seus interessos. Així ho van acordar per majoria, com suposo que també devien acordar els mínims perquè la supervivència no saltés pels aires a uns quants metres sota terra, sotmesos a unes altres pressions.

Ara ells hauran de decidir sobre tot el que es digui i s'escrigui al voltant seu: videojocs, pel·lícules o llibres. Ells decidiran el seu futur, i també decidiran com denuncien les condicions laborals en què es treballa a les mines. Perquè no oblidem que allò va ser un accident laboral fruit de la irresponsabilitat d'uns empresaris que escatimen recursos per obtenir més marge i beneficis a compte de la seguretat dels seus treballadors. Passar-se a l'altre bàndol i fer-se empresaris ha fet callar moltes boques que creien que s'enlluernarien i s'encegarien per la popularitat i el diner fàcil. Han demostrat que tenen molta vista i que toquen de peus a terra. Només ells decidiran si la veritat sobre l'odissea dels 70 dies queda enterrada per sempre més sota la sorra del desert d'Atacama o si bé surt a la llum. Una veritat que no sortirà per cap esquerda ni per cap filtració subterrània si ells no ho permeten, encara que hi hagi Wikileaks.