La dura càrrega del successor

Deu ser l'ànima turmentada de culer de la vella escola, però no puc evitar donar voltes al fet que hi ha un senyor que, sense que ell ni ningú ho sàpiga encara, substituirà algun diaPep Guardiolaa la banqueta del Barça. Reconec que abordar ara aquest tema és de pèssim gust, però és una cosa que passarà tard o d'hora i un no pot deixar de lamentar la mala sort de qui accedirà al càrrec amb l'estigma, obvi però demolidor, que faci el que faci se'l compararà ambGuardiolai la seva extraordinària i feliçment inacabada llista d'èxits.

En tots els àmbits de la vida, la figura del predecessor pot resultar un pes insuportable o, al contrari, proporcionar un avantatge de sortida: tot depèn de l'èxit o del fracàs i, especialment, de la percepció pública sobre l'acompliment de qui ocupava anteriorment el lloc. Així,Mariona Carulla, successora deFèlix Milletal capdavant del Palau de la Música, parteix amb una imatge d'irreprotxable probitat en comparació amb l'historial delictiu del seu antecessor. Tampoc li costarà al flamant president de la CEOE,Juan Rosell, construir-se una reputació de gestor solvent si es pren com a referència el currículum empresarial deGerardo Díaz Ferrán. En sentit contrari,Bobby Robson: els tres títols aconseguits en la seva única temporada al Barça van quedar sepultats sota el pes del carisma, la brillantor i l'estil deJohan Cruyffmalgrat que no havia guanyat res en els seus dos últims anys.

Analitzat sota aquest prisma, el nou president de la Generalitat,Artur Mas, inicia la legislatura sota una llum afavoridora pel que fa a oratòria i dinamisme en comparació ambJosé Montilla, i també pel que fa a la cohesió i homogeneïtat del seu Govern respecte al tripartit. No obstant, sempre hi haurà uns quants incorregibles que sucumbiran a la temptació de prendre com a referència el seu gran mentor,Jordi Pujol, i els seus 23 anys de presidència. Els temps són uns altres, el context ha canviat enormement, però els grans referents es mantenen.

QuanJoaquín Almuniava reemplaçarFelipe Gonzálezal capdavant del PSOE el 1997 i, després de la renúncia deJosep Borrell, va acabar sent candidat a la presidència del Govern, tots els esforços del seu equip de comunicació es van concentrar a construir-li de pressa i corrents una imatge pròpia i a allunyar l'ombra de l'expresident. Va intent: el PP va guanyar. Tres anys després de retirar-se de la primera línia política, la figura deGonzález, fins i tot criticada i malmesa pels escàndols dels últims anys de la seva presidència, es mantenia com a sant i senya d'una gran part de l'electorat.

Ara hi ha dubtes sobre quin serà el candidat socialista a les pròximes eleccions generals: molts pensen que el crèdit deJosé Luis Rodríguez Zapateroestà esgotat i semblen inclinar-se perAlfredo Pérez Rubalcaba. Si fos així, des del seu partit se'n destacaria l'ofici, la fermesa, el domini de l'escena i un caràcter poc donat als vaivens en els seus criteris i opinions: en aquest cas, el predecessor serviria com a palanca en positiu.

Fixant la vista cap a la dreta,Mariano Rajoyva iniciar el seu trajecte al capdavant del PP de manera balbucejant, sense aconseguir desenganxar-se de la presència ominosa deJosé María Aznari amb l'estigma de la derrota en unes eleccions que el seu partit donava per guanyades. A partir d'allà,Rajoyva intentar separar-se de la figura d'Aznar,però, paradoxalment, haver-ho aconseguit li ha suposat més mals de cap que avantatges. Una vegada iniciada la batalla per la seva successió, no seria gaire aventurat pronosticar que qui en surti vencedor naixerà investit d'una aura de loquacitat i hiperactivitat si es prenRajoycom a referència.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Sense deixar el terreny de la hiperactivitat,Joan Laportaes va beneficiar d'haver posat fi a un període convuls a la presidència del Barça. Els seus predecessors(Joan Gaspart,Enric Reyna)van encapçalar una dinàmica depressiva i autodestructiva que va contrastar amb la joventut i el dinamisme deLaporta, que va aconseguir portar el club a cotes d'èxit extraordinàries. Malgrat això, els últims anys del seu mandat molts socis aspiraven a una gestió menys adrenalínica: es dibuixava el perfil deSandro Rosell com el candidat que aconseguiria unir el triomf amb la calma. En canvi, ara que és president es troba a faltar la bulímia mediàtica del seu predecessor.

Hi ha casos de veritables professionals en la dura tasca de suportar el pes de ser el successor. Potser el més vistós és el del canariLuis Molowny, que, entre els anys 1974 i 1986, va substituir ni més ni menys que quatre entrenadors(Miguel Muñoz,Miljan Miljanic,Vujadin BoskoviAmancio Amaro)a la banqueta del Reial Madrid.Molownyva morir el febrer d'aquest any passat, de manera que la seva candidatura a la successió deJosé Mourinhoés del tot impossible. En qualsevol cas, sí que podem avançar sense arriscar-nos que el substitut deMourinhoserà percebut com un senyor molt educat. Periodista.