Mort digna pendent

El commovedor relat a EL PERIÓDICO, per part d'una ciutadana catalana, del suïcidi assistit del seu pare, de 80 anys i amb greus problemes de salut, sacseja les consciències i recorda que Espanya, igual que altres països del seu entorn, té pendent un adequat assentament jurídicolegal de la mort digna. Pioner en altres qüestions de llibertats personals que van ser tabú durant segles, com ara el matrimoni homosexual, el Govern es mostra reticent a concretar el compromís electoral del PSOE el 2004 d'estudiar una qüestió certament complexa, però sobre la qual existeix una consciència social creixent.

A Espanya, el Codi Penal castiga qui coopera en la mort d'una persona greument i irreversiblement malalta que, en estat de lucidesa i de forma inequívoca, demana posar fi a la seva vida. La frontera entre un suïcidi assistit i el que s'entén comunament per eutanàsia activa -és a dir, facilitar el decés a qui ho reclama- és molt difusa, però en tots dos casos s'actua per respectar la voluntat de l'interessat. Fer, amb les òbvies cauteles que imposa una qüestió tan transcendent com la vida, un pas endavant des del punt de vista legislatiu seria un signe de ­maduresa social. El sentit comú i el de la compassió han estès en la societat espanyola la convicció que evitar patiments als malalts sense cap esperança ni qualitat de vida és un acte d'humanitat. Bona part dels metges també ho creuen. La intolerància de sectors ultraconservadors minoritaris no hauria d'impedir que es dugués a terme un debat serè, però inajornable.