¿On va el socialisme català?

Les darreres setmanes, diferents dirigents socialistes han reflexionat sobre el daltabaix del 28-N i el futur del socialisme català, posposant, tanmateix, el debat per després de les eleccions municipals. Un error, perquè al maig el PSC pot patir una nova ensulsiada atès que no sembla que s'abordin les raons de fons. S'ha posat l'accent a recuperar la transversalitat del partit i el tradicional electorat socialista, en els efectes de la crisi, el federalisme com a forma d'encaix de Catalunya a Espanya, la necessitat de bastir una alternativa progressista i mantenir els lligams amb el PSOE. De fora estant, afegiré dues reflexions que amb prou feines s'han apuntat.

En primer lloc, és cert que la crisi econòmica castiga electoralment els governs de centreesquerra arreu d'Europa. El problema és que la socialdemocràcia no té discurs per fer front d'una manera eficaç a la crisi. En el cas d'Espanya, el govern socialista, apressat pelsmercatsi amb el suport del PSC, està tirant endavant una reforma que, possiblement, aconseguirà reduir el dèficit i el deute a costa del sacrifici dels més febles i de les classes mitjanes, però sense tocar els beneficis de les grans empreses, ni de les entitats financeres responsables de la crisi que, això no obstant, poden recórrer al Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB) per eixugar els problemes de liquiditat o de mala gestió o per fusionar-se. En suma, el govern socialista fa la feina bruta i allisa el camí de l'alternança política desmobilitzant el seu electorat. Però de la socialdemocràcia hom esperava quelcom més que les polítiques neoliberals que reclamen elsmercats. Resulta urgent bastir un discurs que permeti afrontar la crisi amb garanties, eficàcia i solidaritat.

En segon lloc, el 28-N és un daltabaix per a un partit que després de set anys de govern recull els pitjors resultats de la seva història. L'escenari social i polític a Catalunya ha fet un gir substancial en els darrers anys a conseqüència del tracte donat a l'Estatut del 2006 i de la percepció (gens identitària) que l'Estat espanyol no és l'instrument adient per solucionar els problemes i satisfer les aspiracions dels ciutadans de Catalunya en matèria d'infraestructures, de polítiques socials, d'inversions o de llengua i cultura. Més encara, la percepció és justament la contrària: la d'un Estat que menysté els interessos dels ciutadans de Catalunya i els sotmet a un espoli fiscal creixent. La realitat pot ser una altra, però la percepció a Catalunya és tal com s'acaba de descriure.

I això és el que reflecteixen els resultats del 28-N. En efecte, si comparem els resultats del PSC a les 20 comarques on va obtenir el 25% o més dels vots el 2003 (representen el 88% del cens electoral), que per primera vegada li permetien formar govern en coalició amb ERC i ICV, amb els del 2010, quan perd el Govern, observem que la mitjana de vots obtinguts ha caigut del 30% al 18%. La menor participació (62% i 60%, respectivament) -però millor que el 56% del 2006- no explica una davallada de 12 punts, ja que com a molt suposaria un 4%. Tampoc es pot parlar d'un transvasament de vots cap a altres socis del Govern ja que en aquestes mateixes comarques ERC cau del 17% al 8% i ICV es manté entorn del 6%. Tampoc es pot parlar d'un transvasament de vots al PP, que només puja nou dècimes, i, encara menys a Ciutadans, que no arriba al 3% amb un increment de 6 dècimes respecte el 2006. Només CiU puja notablement en passar del 34% al 41% dels vots. És clar que la federació recull vots d'ERC, que també sagna per SCI i Reagrupament (en conjunt gairebé un 5%), però, fonamentalment, els vots provenen d'antics votants socialistes. I el problema per al PSC és que les fugues més importants es donen en l'antic graner socialista (del PSOE): Baix Llobregat, del 41% al 23% (CiU del 23% al 32%); Vallès Occidental, 36% i 19% (28% i 37%); Barcelonès, 34% i 20% (26% i 34%); Baix Penedès, 34% i 21% (33% i 37%); Tarragonès, 31% i 19% (30% i 36%). Igual passa en comarques on CiU ja havia estat la més votada el 2003, però on el PSC obtenia el 25% o més dels vots: Garraf, 33% i 20% (30% i 37%); Vallès Oriental, 31% i 17% (33% i 40%); Anoia, 29% i 17% (36% i 43%); Maresme, 27% i 15% (35% i 43%); Segrià, 26% i 16% (37% i 44%); Bages, 26% i 15% (39% i 46%); Gironès, 25% i 14% (34% i 43%).

Notícies relacionades

Per què Pujol torna al pujolisme

Mal vent a ERC

En conclusió, el problema no ha estat la incapacitat del PSC per mobilitzar el seu electorat (al Baix Llobregat i al Vallès Occidental la participació ha caigut menys que la mitjana catalana); el problema és que les famoses dues ànimes del PSC no responen a la realitat i antics votants socialistes han optat per un catalanisme formalment més agosarat convençuts que no hi ha federalisme sense federalistes (i a Espanya aquest és per tant un camí sense sortida). El PSC, en definitiva, es dirigeix a un electorat que en gran part ja no existeix, el de la immigració dels 50 i els 60, oblidant que el gruix de votants són els seus fills o néts que ja no se senten immigrants i que, en conseqüència, ja no tenen els vincles sentimentals i ideològics dels seus pares i avis.

Catedràtic d'Història Contemporània (UB).