María José Moya: «Quan una cosa et fa il·lusió, el teu cos reacciona»

S'arma un petit enrenou, gairebé imperceptible, quan la María José i el seu marit, el Chema, entren amb les seves cadires de rodes per l'estret cafè. No cal, però la cambrera mou les taules per facilitar el pas: «Tranquil·la», li repeteix el Chema diverses vegades. No cal, però un client canvia de seient per deixar més espai: «Tranquil», insisteix. No cal, però jo també em disculpo perquè potser aquest no és el millor lloc per a una entrevista. «Tranquil·la», diu la María José.

-¿Quants cops diuen aquesta paraula, tranquil·l/a, al final del dia?

-Moltes. Hi continua havent un cert comportament paternalista. Si algú ensopega amb tu ni tan sols s'atura, però si veu una crossa o una cadira, de seguida et demana perdó. És un fet cultural, però t'hi acostumes i no ho tens en compte.

-El virus de la pòlio la va atacar quan era un nadó. ¿Hi ha res que no hagi pogut fer?

-No. Les limitacions moltes vegades te les poses tu. És una cosa que quan la dic en veu alta la gent es rebota, però ¿i què?, ja tinc una edat. Ens va tocar viure en una societat en què t'havies de sentir agraïda per estar viva. Jo he sigut molt rebel i no m'he cregut mai les limitacions, tot i que en el meu fur intern encara hi són.

-¿Què vol dir?

-Quan era molt petita, em ficava cada nit al llit i el primer que pensava és que volia ser actriu. Però immediatament em deia: «No, no ho

pots ser».

-¿Per què?

-Eren els anys 60 i pel fet de ser coixa no podia accedir a res. Un dia, jo mateixa vaig enterrar aquest somni. Als 7 anys vaig deixar de somiar que volia ser actriu i no li vaig explicar mai el somni a ningú. Però fa poc, aquell somni va tornar.

-¿Com va ser?

-El gener passat vaig saber que es feia un taller de dansa integrada, amb ballarins professionals, coordinat per Jordi Cortés. «¿Per què no pot ser bell el meu propi moviment?», em vaig dir. Però al mateix temps pensava: «Vigila què somies».

-¿Tenia por?

-No sabia com acabaria els assajos, ni si els podria acabar. Pateixo la síndrome pospoliomielítica, una malaltia molt poc coneguda que es manifesta 15 o 20 anys després de l'atac del virus. Tinc molts dolors, des de la punta del peu fins a les pestanyes, i el pitjor és que aquesta vitalitat que veus no existeix. M'aixeco i me'n vaig a dormir cansada, cada cosa és un esforç enorme i no tinc forces ni per parlar. Era administrativa en un hospital, però als 40 anys vaig demanar la invalidesa. No podia amb la meva ànima. Només torno a ser jo quan em faig el tractament d'ozonoteràpia una vegada a l'any.

-¿Què va passar al taller?

-El primer dia vaig arribar arrossegant-me a casa i el tercer pensava que no podria acabar. Però no hi ha res com la il·lusió. Vaig acabar millor del que vaig començar. La guinda va ser quan el Jordi em va dir que comptava amb mi per a un projecte. ¡Era l'única coixa i l'únicaamateurdel grup!

-Es va complir el seu somni.

-Vam estrenar l'espectacleBlack Outel desembre passat i durant les últimes setmanes fins i tot vaig deixar de prendre analgèsics. He confirmat el que tots sabem: quan una cosa t'estimula i et fa il·lusió, el teu cos reacciona. Ara torno a prendre pastilles. ¡Que torni el taller i que surtin més actuacions!

-Abans de la dansa, vostè ja havia fet molt esport.

-Des dels 13 anys, i vaig practicar bàsquet durant 20 anys. Vaig formar part del primer equip femení de bàsquet en cadira de rodes d'Espanya, amb què vam participar als Jocs Paralímpics de Barcelona-92. Jo m'entrenava amb els nois, perquè volia estar al mateix nivell. Era dura. Estava convençuda que podia fer el mateix que els altres. No he volgut ser diferent; ja ho sóc.

-¿La família també ho veia així?

-Era la nineta dels ulls del pare i tot el que feia estava bé, però quan vaig tenir el primer fill em vaig adonar que ell tenia els seus dubtes. Un dia érem al parc i va aixecar la manta del cotxet que tapava el nen, va tocar els mitxelins de les seves cametes i li van saltar les llàgrimes.

-És una dona de caràcter.

Notícies relacionades

Gestió pública i salut

Harari i els malastrucs profetes de l’apocalipsi

-Jo també he plorat molt i ho he passat molt malament. Però s'ha acabat. Tinc 50 anys i cada vegada em sento més satisfeta. Tinc les coses clares, estabilitat emocional, i puc parlar amb fermesa i confiança.

Una hora després, a la sortida del cafè, és com si les cadires de rodes s'haguessin tornat invisibles. Ningú corre a moure les taules.