Un factor clau del conflicte del Pròxim Orient
Teheran-Washington, 30 anys després
La crisi dels ostatges, iniciada el 1979 i resolta el 1981, marca encara avui la relació de l'Iran i els EUA
Teheran-Washington, 30 anys després_MEDIA_1 /
Feia sol però el matí era fred quanRonald Reagancontemplà la multitud que omplia el passeig de l'East Mall i l'esplanada del monument a Washington mentre prestava jurament com a quarantè president dels Estats Units. Després pronuncià el discurs d'investidura, «cap arsenal, cap arma de cap dels arsenals del món, és tan formidable com la voluntat i el coratge moral dels homes i les dones lliures... Que se n'assabentin els que practiquen el terrorisme i oprimeixen els nostres veïns».Jimmy Carter,abrigat amb una gavardina de color tabac, no l'escoltava, ja que només estava pendent de les notícies de Teheran. Poc després arribava la confirmació: l'avió algerià que transportava els ostatges cap a la base de Wiesbaden (República Federal d'Alemanya) havia sortit de l'espai aeri iranià. Acabava així el malson dels 52 ostatges (13 dones i afroamericans havien estat alliberats el novembre de 1979, i un ostatge malalt, l'11 de juliol de 1980) segrestats durant 444 dies a l'ambaixada dels Estats Units a Teheran. Era el 20 de gener de 1981.
L'ocupació havia començat el 4 de novembre de 1979 i havia estat planificada per un grup d'estudiants -entre els quals molts situenMahmud Ahmadineyad,l'actual i controvertit president iranià-, com una acció simbòlica destinada a donar suport al sector més radical del clergat xiïta en la soterrada lluita pel poder que seguí a la revolució. S'havia concebut com una operació destinada a durar pocs dies, i que, sens dubte, concitaria l'adhesió de tots els grups polítics ja que no es perdonava als Estats Units la participació de la CIA en el complot que acabà amb el Govern nacionalista deMohammad Mossadeghel 1953. El segrest, tanmateix, s'allargà durant més d'un any arran del trasllat del xa als Estats Units, del suport de l'aiatol·làKhomeinia l'ocupació i de la desafortunada operació de rescat que intentà el presidentCarterl'abril del 1980.
La revolució de l'Iran trencà el ja prou fràgil equilibri geopolític de l'Orient Mitjà que, des de la independència d'Israel el 1948, havia conegut quatre guerres entre àrabs i israelians i, des del 1975, una guerra civil al Líban que es perllongaria fins al 1989-1991. Fou en el context d'aquesta guerra civil on el 1983 feia la seva aparició el radicalisme xiïta, amb connexions amb Teheran i Damasc, en forma d'atemptats suïcides contra l'ambaixada dels Estats Units i les casernes de les tropes nord-americanes, franceses i israelianes al Líban. El balanç, gairebé 450 morts.
L'ocupació de l'ambaixada provocà la ruptura de relacions diplomàtiques entre Washington i Teheran i els atemptats del 1983 contribuïren a fer encara més difícils aquestes relacions. Des de llavors, els Estats Units han acusat l'Iran de finançar el terrorisme internacional i han decretat mesures d'embargament en diverses ocasions (1979-80, 1987, 1995 i 1997), tot i que aquestes es van suavitzar a partir de l'any 2000 -i posteriorment del 2008.
L'actitud actual de Washington pivota sobre el record de l'ocupació de l'ambaixada ara fa 30 anys i sobre dues acusacions. D'una banda, l'amenaça que suposa el desenvolupament d'un programa nuclear iranià amb finalitats militars. Des de la perspectiva iraniana aquest programa hauria de garantir la seguretat del país en una regió del món en què existeixen potències nuclears regionals (incloent-hi el Pakistan, un país de majoria sunnita en procés de fallida) i, en certa mesura, és una actitud independent de la naturalesa del règim. De l'altra, es destaca el finançament de l'Iran a organitzacions com Hezbol·là o Hamàs, que, sovint, s'inclouen en el capmàs del terrorisme internacional. S'oblida, però, que aquestes s'insereixen en el marc d'un conflicte d'ocupació territorial on gairebé ningú actua d'acord amb la legalitat internacional i que la principal icona del terrorisme internacional, Al-Qaida, és profundament i bel·ligerantment antixiïta, de manera que la majoria de les víctimes d'Al-Qaida s'han produït en països musulmans. En suma, el caràcter profundament sectari i antixiïta d'Al-Qaida fa impossible qualsevol aproximació amb el radicalisme xiïta i, àdhuc, amb organitzacions sunnites que actuen en el marc d'un conflicte d'ocupació (a l'Iraq les milícies sunnites, després d'una efímera aliança inicial, han acabat combatent les forces d'Al-Qaida).
En definitiva, tal com concloïa l'Informe Baker-Hamilton(desembre del 2006), Washington haurà de comptar amb Teheran per sortir de l'Iraq i haurà de posar en pràctica polítiques multilaterals regionals per resoldre la conflictiva situació de l'Orient Mitjà. I ho haurà de fer sense legitimar un règim teocràtic que emmordassa, empresona i assassina l'oposició (com va fer amb la revolta posterior a les eleccions del 2009) i practica una terrible discriminació de gènere; però, per guanyar credibilitat, hauria de distanciar-se també d'altres règims aliats que conculquen els valors democràtics i els drets humans, retallen les llibertats i practiquen una discriminació de gènere igualment terrible. Catedràtic d'Història Contemporània de la UB.
