Un excés d'institucions

Sembla que se'n comença a parlar seriosament i que hi ha gent disposada a parlar de la reforma de l'anomenat Estat de les autonomies. No ens ha de semblar malament. Encara menys si, alhora, es parla de la reforma de les diputacions -per eliminar-les, és clar- i, posats a fer, de la supressió dels molts ajuntaments que sobren a moltes províncies que, reconeguem-ho, ja no tenen raó de ser. Comencem per aquestes.

Es diu que les fronteres provincials es van establir al seu moment pel no se sap si gaire senzill o si enginyós o convenient (a efectes pràctics) procediment d'arriar un cavall, degudament muntat, que, des de la població més important del contorn, pogués anar i tornar, en un mateix dia, fins al límit provincial així obtingut.

És fàcil reconèixer que els avanços que hi ha hagut en la locomoció i en la xarxa viària aconsellen considerar obsolets els límits obtinguts d'aquesta manera. L'existència de telèfons, videoconferències, correus electrònics, faxos i emissores de ràdio, per citar uns quants exemples dels avanços que hi ha hagut igualment als mitjans de comunicació, desaconsellen pujar a un cavall per portar la llei, la cultura, l'Administració més ben o més mal entesa fins a uns límits que es poden considerar desapareguts.

Mentre tots aquests avanços se succeïen, els llogarrets, el que a Galícia anomenem aldees, i també mols pobles i algunes viles, han anat desapareixent. La població s'ha anat concentrant en viles que s'han anat convertint en petites i fins i tot en grans ciutats o -com en el cas gallec- també en carreteres que es van convertir en carrers, perquè n'han estat poblats els marges per la gent que es van escapar del camp en vista que ja no els calia viure al costat de les seves finques. S'han despoblat municipis sencers i mantenir les estructures administratives que sostinguin el que amb prou feines queda no sembla la millor manera d'administrar bé els cabals públics.

Si una gran part dels ajuntaments espanyols han de ser concentrats, les diputacions, aquests ajuntaments dels ajuntaments, contemplades sota el prisma del que s'acaba d'exposar i de la consideració de l'existència d'entitats autonòmiques que les converteixen en absolutament i completament prescindibles, sobren en l'entramat administratiu estatal tant com la majoria dels ajuntaments que apleguen.

Aquesta afirmació no ha de sorprendre ningú. En l'últim quart de segle hem vist com els partits polítics clamaven perquè es dissolguessin, mentre eren a l'oposició; callaven, mentre en detenien el poder, i tornaven a clamar en el moment en què el perdien. A Galícia, el BNG n'ha tornat a demanar la supressió, també és casualitat.

Reformant i reformant, reformant i suprimint, arribem a les autonomies que ara pretenen reformar els partits polítics, almenys uns quants dels que són a l'oposició al Govern central. Amb l'objectiu que no comenci un ball semblant al del paràgraf anterior, s'exposen algunes consideracions.

1a. ¿Té sentit una autonomia que podríem denominar de primera

-perquè si fiques la segona ja et passes de llarg- regida per una entitat que se superposa a la diputació que, al seu torn, se superposa als ajuntaments? Decididament, no. ¿N'hi ha? Sí. S'hauria d'estudiar cada cas.

2a. És necessària, es podria dir que imprescindible, la descentralització del poder. En temps dels Reis Catòlics, quan Castella va esdevenir hegemònica, nou milions de persones habitaven a l'interior peninsular i un a la perifèria; això per una part; per una altra, avui els gairebé 50 milions d'habitants no poden, ni han de ser administrats únicament des d'una instància central; s'ha d'estudiar, doncs, la conveniència d'unificar territoris dotats d'hàbits idèntics, economies concordants, llenguatge unificat i únic, que no tinguin aspiracions de conservar altres possibilitats de contemplació de la realitat.

3a. ¿Quants habitants té Castella-la Manxa, quants la Rioja, quants Múrcia o quants Cantàbria que necessitin ajuntament, diputació i Govern autonòmic que els regeixin? ¿Madrid hauria de ser una autonomia o seria preferible convertir la capital d'Espanya en un districte federal?

CAL defensar l'Espanya de les autonomies i l'estructura federal que en si mateixa comporta. Espanya no havia assolit mai les cotes de benestar que s'han aconseguit des que aquesta existeix. Però és indubtable que sostenir alcaldes i regidors, diputats provincials i autonòmics amb la prodigalitat derivada d'aquell cafè per a tothom s'ha convertit en una cosa complexa i excessiva, per no dir indigesta.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Per això s'ha de revisar l'estructura autonòmica d'Espanya, on sobren no pocs ajuntaments i diputacions i, certament, hi caben més autonomies que la catalana, la basca i la gallega, però no gaires més; no les 17 en què va consistir aquell cafè que comença a ser amarg i que podria ajudar a confondre la part amb el tot. Que no és el mateix que el tot amb la part, encara que ho pugui semblar.

Escriptor.