Els discursos sobre la immigració

Alicia Sánchez Camacho ha dit que els incidents de Salt els donen la raó en les polítiques d'immigració. Jo penso tot el contrari. Penso que una de les coses que posen de manifest és que els polítics incendiaris fomenten incidents com aquests.

El discurs, i molt especialment el discurs polític, no és innocu. Al contrari, modula la realitat. Ara exposaré els diferents discursos que a parer meu es fan al voltant de la immigració i asenyalaré algunes de les seves conseqüències.

Discurs assimilacionista.Ha estat el discurs majoritari fins a finals dels anys 90. Ser català és quelcom de molt concret (mai desvelat del tot), i l'estranger el que ha de fer és assemblar-s'hi al màxim però assumint que no serà mai considerat un «membre de ple dret». És un discurs que casa bé amb el nacionalisme i que, en el seu moment, la Convergència i Unió deJordi Pujol el va afavorir força. La d'ara ja ho veurem. En aquesta darrera campanya electoral,Duran Lleida,secretari general de CiU, va dir en un míting celebrat a Banyoles, el dia 14 de novembre, que la majoria de criatures que neixen a Catalunya són de mare immigrant i que aquesta dinàmica s'havia de canviar. I va instar els catalans d'origen a tenir descendència per assegurar que «el nostre país no tingui data de caducitat». Es tracta, doncs, d'un discurs essencialista on solament uns quants poden garantir la catalanitat del territori. Aquests fills de mare immigrant, tal com insinuava enDuran Lleidano ens donen les suficients garanties.

Aquest discurs és acceptat per la mateixa població immigrant quan no hi ha voluntat d'arrelament, quan el projecte és el retorn al país d'origen. I normalment són els fills d'aquestes persones els que el qüestionen.

Discurs utilitarista expulsiu. El que pretén és convertir el subjecte en objecte. Desposseir les persones immigrants de la seva complexitat i de la seva subjectivitat (sentiments, ambicions, desitjos) i convertir-les en éssers màquines que han de sotmetre's a les suposades necessitats del país. Treballar com un ase quan cal i fotre el camp (disculpin la vulgaritat) quan aquí ja no facin falta. Es tracta, doncs, d'un discurs simple i expulsiu.

Aquest és un discurs que fereix la dignitat de moltes persones i els joves poden reaccionar desafiant-lo, fent-se notar i deixant ben palès que a ells no se'ls pot fer fora. Fomenta reaccions poc elaborades i, sovint, autodestructives i heterodestructives.

Discurs integrador inclusiu.El Pacte Nacional per la Immigració (PNI), signat en l'anterior legislatura per tots els partits de l'arc polític de llavors, excepte el PP i Ciutadans, i diversos actors socials, va en aquesta direcció. Construir un marc estable des d'on analitzar, comprendre i legislar tot allò que sigui referent a la migració. Un pas valent però al meu parer encara insuficient. S'intueix però no s'explicita amb la claredat suficient que la integració és una cosa de tots. Per dir-ho en paraules de l'analistaFarhad Dalal, de l'Institut d'Anàlisi de Grup: la veritable integració significa que totes les parts, totes les identitats, canvien a través d'un procés d'integració. Cap de nosaltres vol ser com era abans. I no hi ha punt final en aquest procés.

Aquest és el discurs de l'acceptació. De l'assumpció de la realitat. I contribueix a generar reaccions més elaborades, menys reivindicatives i infantils i afavoreix l'assumpció de les regles de joc que, ara sí, són iguals per a tothom. Des d'aquí s'ha d'exigir sense cap complex els famosos drets i deures.

Aquest és, al meu entendre, el gran pacte que cal fer i el discurs que han d'inspirar les nostres polítiques. I aquí no hi cabrien propostes populistes, com les que ha fet darrerament alguna gent del PSC, de negar els permisos d'arrelament i reagrupació familiar als «immigrants incívics», i per descomptat no hi caben ni el to ni les propostes demagògiques i xenòfobes del PP i de PXC. En canvi, sí que hi caben les idees encaminades a fer disminuir en alguns barris els efectes col·laterals que genera l'arribada de molta gent de fora (la idea d'actuar sobre el context que inspira la llei de barris és, al meu entendre, l'encertada). No hi cap tampoc el discurs insistent que els problemes de l'escola d'avui són deguts a la immigració. Em sembla que abans del

boommigratori, tampoc érem uns genis. El problema està en la mateixa escola que no ha sabut o no ha pogut adaptar-se a la nova realitat. Invertim, doncs, tots els esforços per cuidar i formar el professorat, per treballar amb els pares i assegurar unes quotes d'alumnes novells que les escoles puguin assumir i de cap manera abaixar el nivell escolar. Canviem la mirada que tenim envers aquests nens i nenes i potser ens endurem alguna sorpresa.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Ho resumiré amb les paraules d'Oriol Amorós,perquè serveixin com a petit reconeixement a aquest polític que ha estat, al meu entendre, un bon secretari per la Immigració, i que infonguin ànims aXavier Bosch,nou director general d'immigració: contra la por, confiança. Contra la identitat tancada, la identitat oberta.

Psicòleg i escriptor.