Arenas, l'adversari

Com els teòlegs medievals en les seves famosíssimes polèmiques sobre el nominalisme, els universals o la predestinació de les quals tant de fruit va extreure al seu diaUmberto Eco aEl nom de la rosa, em tempta la idea d'escriure un pamflet contraJavier Arenas,mestre de demagogs, jaqueta reversible, que, per no ser atès a la casa dels socialistes, va emigrar al PP, com tants d'altres, a l'ensorrar-se UCD. Un moviment tel·lúric, amb unes raons causals que s'haurien de buscar al seu dia en aquells joves que com ell van sacsejar les bases d'aquell moviment polític, que no era partit malgrat les aparences. Va ser el refugi de pecadors del franquisme, dels fills de lesbones famílies, els becats dels privilegis del funcionariat de l'antic règim. D'aquella UCD no en van quedar ni les restes. Elsjoves turcsi els seus parents van delmar la seva arquitectura suposadament partidària, i en massa van acudir a les mamelles d'aquella AP denigrada, atacada des de la Moncloa i tan vergonyosament vituperada per professionals de la política baladrers, incapaços d'aixecar des de zero una estructura organitzativa sense mitjans econòmics ni endolls oficials.

La gènesi i desenvolupament d'UCD i AP, sense entrar en consideracions polítiques, són clarament contraposades: la primera es forja des del poder; la segona, gairebé cames ajudeu-me i amb no poc esforç de gent heterogènia de la dreta a Espanya. La primera va ser un prodigi d'oportunismes; la segona va tenir una clara definició reformista. La UCD es va apropiar aquest centre gairebé sense doctrina i en bona mesura gràcies a l'error històric del cardenalTarancónque, una tarda del primer lustre dels anys 70, ens va prohibir refundar a Espanya la democràcia cristiana, quan tot estava a punt.

José Saramagoescriu en un bellíssim llibre de records,Petites memòries, que «no falta qui afirmi, seriosament, que el paisatge és un estat de l'ànima». Pot ser que aquest estat de l'ànima em condueixi ara mateix a la reflexió sobre els atreviments d'aquells que es van aventurar bojament a construir 17 comunitats autònomes a partir de la Constitució del 1978 per aigualir els drets històrics de Catalunya, el País Basc i Navarra, amb Galícia en la proposta addicional, sense fixar-se previsorament en l'absència d'experiències anteriors i les seves conseqüències.

TOT i AIXÍ, l'actual discurs, una mica aspre i no sempre just, contra el fet autonòmic em sembla exagerat en funció de l'actual intent de constrènyer l'autonomia de Catalunya en contradicció amb el que ells, o els seus predecessors d'UCD, van promoure precipitadament o a deshora. Catalunya ha estat tradicionalment el graner fiscal d'Espanya en una proporció més gran que cap altra comunitat, exclosa potser Madrid. ¿Es tracta de desconstruir part del procés davant el risc que la crisi minvi les transferències fiscals catalanes a l'erari, amb les quals s'alimenta, entre d'altres, la comunitat d'Andalusia? Si el mal és greu, el remei és pitjor. ¿Volen aguditzar la tensió entre el Govern de l'Estat i el Govern català, comArtur MasiJordi Pujolestan advertint?

Una vegada i una altraJavier Arenasamb un notable excés de demagògia política, sembla focalitzar en el fet català i el català el nucli del problema. Ho ha tornat a formalitzar en la convenció del PP de Sevilla. ¿S'adona de la ferida que infligeix a la sensibilitat dels catalans quan a la seva molt privilegiada Andalusia (deute històric fantasmagòric i pretextat que es cobra en milions d'euros; el PER, una excepcional exclusiva que els catalans no van percebre mai malgrat els seus percentatges d'atur; «pentinats fiscals» que sumen 311,2 milions d'euros a Catalunya contra 54,7 a Andalusia, etcètera) només perceben favors en el tracte que semblen indicar que el treball sigui obligació de catalans, i el gaudi de les seves rendes, exclusiva delsOmeiesi els seus descendents? Seria de savis entendre que no sembla just reprendre sistemàticament els que més aporten.Arenashauria d'entendre que la crítica sistemàtica als catalans -encara que no se'ls anomeni explícitament- acaba furgant en una ferida emocional que no condueix sinó al conflicte.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

HO vaig reiterar en múltiples ocasions quan militava en el partit d'acollida del senyorArenas(el PP), al qual li ha trobat una remarcable utilitat havent arribat d'altres deveses polítiques: Catalunya es ressent en la seva sensibilitat quan la ingratitud resulta tan manifesta. Sense Catalunya, es pot governar Espanya; contra Catalunya, difícilment s'aconseguirà. ¿El PP té tan eufòricament garantida la seva majoria suficient per sembrar d'espines el camí? Considero queJavier Arenas, el PP i els seus líders haurien d'asserenar el seu optimisme i reflexionar. El meu consell, el del vellAristòtil:«Ningú venç a qui fa del fracàs la primera part de l'èxit». Per això argüeixo ambSaramagoque el paisatge (polític) és un estat de l'ànima. Ho dic sense acidesa, comSimeó l'Estilitaa dalt de la columna.

Exdiputat del PP.