Reflexions sobre la 'llei Sinde'

Hi havia una vegada un trobador que anava de castell en castell cantant les seves composicions i entretenia així el comte i la seva cort. Era un bon trobador i li donaven allotjament i menjar, a més d'unes quantes monedes. Quan el comte ja havia sentit el repertori un parell de vegades, el trobador marxava a un altre comtat. Estava content; vivia molt millor que la resta de congèneres de la seva classe social, que es passaven el dia cultivant el camp, pasturant ramats, o construint vivendes.

Amb els anys, va aparèixer una tecnologia que va permetre que les cançons del trobador s'empaquetessin en un tros de plàstic, de manera que qui en tenia un podria reproduir les cançons del trobador per sempre sense que ell hi fos present. Això va permetre que alguns trobadors es fessin molt famosos, ja que tothom podia sentir les seves cançons simultàniament a qualsevol hora; només era necessari comprar un tros de plàstic. Al voltant d'aquest invent es va construir una gran indústria dedicada a buscar trobadors, construir-ne la imatge, posar les seves cançons en plàstic, i vendre'l a un preu del qual el trobador percebia al voltant del 10%. Molts trobadors famosos van deixar d'anar assíduament als castells i es guanyaven molt bé la vida amb les comissions de les vendes dels seus continguts.

Desafortunadament per a la indústria, al cap d'uns anys més, va aparèixer una altra tecnologia que permetia a qualsevol emmagatzemar la música, no en un plàstic especialitzat, sinó en qualsevol aparell capaç de guardar informació. I no només això, aquests aparells podien intercanviar informació a gran velocitat, independentment del tipus d'informació que fos, incloent-hi la música.

Amb això, la possibilitat de cobrar pel plàstic amb música va desaparèixer, i els trobadors van haver de tornar a anar de castell en castell. De fet, alguns trobadors van a castells molt grans: el 2010, segons la revistaBillboard, el líder dels trobadors va serBon Jovi, que amb el seuCircle tourva omplir 69 estadis amb 1,6 milions de persones i una venda d'entrades per valor de 146 milions de dòlars, dels quals el grup es queda al voltant de la meitat. En comparació, el disc deBon Jovimés venut de la història és del 1986 (Slippery when wet), amb 28 milions de còpies venudes des d'aleshores, xifra que representa per al grup un ingrés estimat des de la seva publicació de 30 milions de dòlars. L'àlbumThe Circle, que dóna nom al tour del 2010, és un dels més descarregats de la xarxa, amb la qual cosa les vendes se'n ressenten, però és un reclam enorme per als concerts. Altres trobadors no van a castells tan grans, però continuen menjant i aconseguint allotjament en castells més petits.

El negoci del plàstic ha mort; la capacitat de capturar valor mitjançant el cobrament quan un suport físic passa de la prestatgeria d'una botiga de discos a les mans del consumidor ha desaparegut perquè el suport ja no existeix. Les tecnologies canvien models de negoci i creen i destrueixen indústries. Ningú ven farratge per a cavalls a les postes; ara es ven gasolina a les gasolineres. Podem intentar prohibir que hi hagi cotxes perquè contaminen, perquè la gent té accidents o perquè han destruït la indústria del traginer, però no arribarem gaire lluny. També es va prohibir en el seu moment dir que la terra era rodona. S'han de buscar solucions perquè el valor creat pels músics i les empreses que en creen la imatge, i les gestionen, siguin capaços de capturar-lo. Però s'ha de fer dins del que és tècnicament factible i mantenint un mínim de seguretat jurídica.

És un despropòsit tecnològic prohibir llocs web, perquè se n'aniran fora d'Espanya i els usuaris acabaran accedint-hi amb adreces d'internet falsejades. I tot plegat per una llei que obre la porta perquè a través de procediments administratius es pugui observar el tràfic de dades que els espanyols realitzem des de casa. Si no es poden sentir les converses telefòniques privades sense una autorització judicial, ¿per què s'ha de poder intervenir una línia de dades?

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Al comte i a la cort els agrada pagar per veure el trobador i disfrutar de la seva música, tant, que els preus de les entrades als castells s'han multiplicat per 10 els últims anys. Caldrà pensar si el fet que les cançons canviïn de mans lliurement no és una bona eina de màrqueting viral en lloc d'un delicte. Per un altre costat, si el preu és percebut com a just pel servei rebut, els consumidors estan disposats a pagar. Models de negoci com Spotify o Pandora, que proporcionen música a un preu molt raonable, poden estar marcant el camí de la monetització dels continguts digitals. Les últimes xifres publicades demostren que el negoci de la música, sumant vendes físiques, digitals, entrades a concerts i reproductors portàtils, ha augmentat. La nova indústria continua creant valor, només canvien els protagonistes que el capturen. I si no, que l'hi preguntin a Apple i a Live Nation, la promotora de concerts líder mundial.

Per cert, hi havia una vegada unatroupe de teatre… Professor de IESE. Universitat de Navarra.