El destí dels àrabs

Estava escrit. I ho estava com també ho està el destí de molts altres pobles, com ara el nostre. El destí del poble àrab era aconseguir la llibertat que elsMubàrak, GaddafioBen Alide torn, amb la connivència d'Occcident, li havien estat negant durant tants anys. I ja estava escrit en el clàssic deLes mil i una nits,aquella recopilació de relats que té el destí com a protagonista de les moltes històries que s'hi narren. Cada conte comença, com deiaPier Paolo Passolini,amb una «aparença de destí» que es manifesta a través d'una anomalia. Ara, llegeixi's o interpreti's com a anomalia aquella acció d'un comerciant de calar-se foc per protestar pels preus dels aliments. I una anomalia sempre en genera una altra, ni que sigui per mimetisme o per empatia. Per tant, s'estableix una cadena d'anomalies que s'estén i que es va propagant igual que un virus alliberador. Una cadena d'anomalies estimulant que a mig o a llarg termini sempre tendeix a tornar a la normalitat.

En el final de cada història deLes mil i una nitshi ha una «desaparició» del destí, que torna a enfonsar-se en la somnolència de la vida quotidiana. I aquest també pot ser el gran perill per a les il·lusions de milions de ciutadans d'aquests països àrabs: que el dia a dia esmorteeixi les revoltes i les acabi arraconant. Aquest no pot ser el destí del destí dels àrabs.Les mil i una nits que viuen milions d'àrabs manifestant-se, concentrant-se donen pas a dies d'ira, de victòria, de joia o de celebracions quan gràcies a la constància i a la perseverança aconsegueixen revertir el que fins ara havia estat un malson. Aconsegueixen que un somni es converteixi en realitat: ser lliures. Era el seu destí i si no ho era, tots, homes i dones junts han empès cap a la mateixa direcció per tòrcer la tendència, per treure's de sobre la mà que els escanyava i no els deixava respirar. Ara, més que mai, no se'ls pot deixar sols.