El que no passa a Qatar

Aquests dies el món islàmic està una mica revoltat i jo us escric des de Qatar. Mentre a Líbia hi havia dotzenes de morts i a Bahrain, una mica més a prop d'aquest emirat, la gent s'havia llançat al carrer demanant la ciutadania, entre altres coses, jo assistia a un concert igual que centenars de qatarians i d'occidentals. Es va celebrar a l'Opera House, a càrrec de l'orquestra filharmònica d'aquest emirat, amb un programa que incloïa música deWeber, MozartiTxaikovski.Alguns qatarians anaven vestits amb les thobes i duien al cap els gutras, altres no, i els occidentals feien gala de la mateixa llibertat vestimentària: uns portaven un vestit fosc encorbatat, altres no, i algun capsigrany lluïa panxell, disfressat de turista ianqui, una mica sobredimensionada la mida de les seves florides bermudes. ¿Com s'ha gestat això?

EL que ha passat en aquest país en 15 anys hauria de convocar a la reflexió no pocs dels seus iguals. Els que a les ribes del golf Pèrsic van ser pescadors de perles o pastors de cabres, i habitaven a l'interior del desert, van descobrir que la llàntia d'Aladí era una enorme bossa de petroli i gas, amagada sota terra, a la qual no era qüestió de fregar, sinó de perforar perquè el geni de la llàntia s'alliberés i atengués als seus desitjos sàviament i prudentment expressats.

Així, en 15 anys, l'esperit del petroli, aquest geni malèvol, ha fet sorgir una ciutat a la vora del mar i un país a les del món. Tres-cents mil ciutadans qatarians han sabut convocar la presència d'1.600.000 estrangers amb l'objectiu que treballin per a ells, i els ajudin a construir-lo, com una indiscutible mà d'obra barata que viu, això sí, en condicions manifestament millorables. No viuen gaire pitjor, tampoc millor, del que vivien els emigrants espanyols a Suïssa els anys 70. On uns pateixen una calor tòrrida, altres van patir neus glacials i un dificultós accés a la condició de ciutadans; és a dir, res de nou. Sabem del que parlem. Allà no va passar res.

Ara, al cap de tan pocs anys, Qatar s'ha modernitzat. El trànsit rodat és d'una exemplaritat desitjablement imitable a les nostres latituds europees. Els qatarians disfruten d'un benestar que no col·lisiona amb les seves creences religioses ni amb els seus hàbits seculars. L'impuls ètic sorgit a l'empara i per la iniciativa de l'emir de Qatar està marcant, hem de desitjar que indeleblement, una societat en la qual la religiositat musulmana, sense perdre els seus principis, s'equilibra amb els vigents en l'internacional món dels negocis, aconseguint així un tipus de convivència, harmònica i desitjable, que ja comença a ser qualificada com a pròpia d'una «burgesia piadosa».

L'emir és un home culte, amb un peu a l'estrep de la modernitat i l'altre al de la tradició, que cavalca un poltre jove alimentat, ja que no en els resultats, almenys sí en els principis que, en un primer moment i almenys en teoria, van moure elmachitoen què encara està enfilatFidel Castro.Qualsevol diria que es tracta o d'un dèspota sorgit de la Il·lustració o d'un socialdemòcrata moderat per la realitat imperant al món islàmic.

Aquesta no és exactament una democràcia. Pel que fa als que ostenten la ciutadania podria, es diu que podria, parangonar-se amb la que al seu moment es va donar a Grècia i van disfrutar els que llavors la van ostentar. No és aquest el cas, ni molt menys, dels que aquí anomenen elsexpa,és a dir, els expatriats. No es tracta dels treballadors especialitzats, professionals liberals de tota índole, occidentals la majoria, sinó dels treballadors procedents dels països asiàtics, la majoria musulmans, que no senten prou estrets els llaços de la religiositat comuna i que quan algun ho manifesta, d'una manera que es considera excessivament oberta, se l'introdueix en un avió i se'l repatria a una realitat social, religiosa, cultural, econòmica i laboral decididament inferior a la que pateixen aquí.

ToT AIXÒ ha creat un benestar i un latent estat de consciència -que no evita la intensa preocupació existent, perquè tot el que passa a la zona els afecta- que han permès que Qatar s'hagi convertit en el fulcre de la balança i en un exemple desitjable per a no pocs dels països del seu entorn, alhora que un notable interlocutor amb Occident.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Aquesta és, doncs, la crònica del que no està passant a Qatar, mentre que a altres països de l'àrea s'estén la inestabilitat i la gent surt al carrer reclamant llibertats, temorosa que tot derivi en un assentament teocràtic que els sotmeti novament i impedeixi millores com les que aquí s'han produït. No obstant, a Qatar hi ha preocupació. Perquè aquesta ingent massa laboral hi és, i quintuplica la de ciutadans que disfruten de drets com el de tenir vivenda, assistència sanitària, educació a tots els nivells i manutenció totalment assegurats; que és el que no passa a altres països. Potser per això hi passa el que hi passa i aquí a Qatar, almenys de moment, no passa.

Escriptor.