Arxius i talonari

Alguns estudis científics ens informen de l'alta probabilitat que la mateixa àrea del cervell que ens serveix per recordar el passat sigui la que utilitzem per preveure o imaginar el futur. La cruel paradoxa i el drama d'aquelles persones que perden la memòria és que es troben sense futur i sense passat, condemnades al present.

Si traslladem aquesta hipòtesi a l'àmbit social, la imatge que se'ns revela és absolutament inquietant. ¿Podem imaginar una societat condemnada només a tenir present? Una societat sense memòria, impedida, per això, per poder construir el seu futur.

Conscient d'aquest greu perill, la humanitat, des de temps remots, ha lluitat contra la possibilitat d'una amnèsia col·lectiva construint dipòsits de memòria que asseguressin a les noves generacions la possibilitat d'imaginar-se el seu futur. No ha de resultar estrany, doncs, que en la majoria de conflictes bèl·lics el vencedor sempre hagi intentat, i que encara intenti, destruir o confiscar la documentació del seu adversari mogut pel desig d'impedir-li que es recuperi. Es tracta que el vençut es trobi sotmès a la situació d'aquells pobles sense arxius, que veuen com els altres escriuen la seva història o, el que és el mateix, els dicten el seu futur.

En aquest sentit, la documentació custodiada als arxius serveix, doncs, no per a una contemplació estàtica del nostre passat, sinó per contribuir a la construcció del nostre demà col·lectiu. I és per aquesta raó que aquests serveis, que generalment són titularitat de les administracions públiques, no han d'acollir només documents generats pels ens públics, sinó que han d'estar oberts a rebre múltiples fons documentals de diferent procedència.

L'obligació de deixar constància a les generacions futures de la nostra actual pluralitat exigeix als arxius que fons documentals produïts per empreses, associacions, famílies i persones privades tinguin un lloc destacat als seus prestatges i que es dediqui gran quantitat de recursos públics a la seva organització, instal·lació i difusió. Aquesta és la gran i responsable inversió des de l'àmbit públic cap a aquest patrimoni, i enlloc està escrit que des de l'Administració s'hagin de dedicar ingents quantitats de diners a l'adquisició d'arxius i fons documentals privats.

Per això, ens sentim orgullosos i valorem gestos com el deRoser Capdevila,que fa molt pocs dies acaba de llegar a la Biblioteca de Catalunya gran part del material creatiu vinculat a les sevestres bessones,o el de la família deXavierMiserachs,que ha donat al Macba l'arxiu del fotògraf, i, en canvi, assistim estupefactes a la compra, fruit de negociacions clandestines i valoracions opaques, d'una part de l'arxiu d'Agustí Centellesi del mal anomenat arxiu deCarmen Balcells.Ningú ens ha dit que el que s'ha comprat respongui a una política dissenyada, consensuada i aprovada per part dels responsables de la cultura de l'Estat, ni ningú ens ha ofert les proves objectives que el que s'ha adquirit hagi de tenir un valor de tres milions d'euros.

Les administracions públiques tenen responsabilitats més importants: construir bons equipaments que ofereixin instal·lacions adequades per acollir els diferents tipus de documents i garantir-ne la conservació; dotar aquests centres de personal suficient, i qualificat, per desenvolupar totes les tasques d'organització, que en alguns casos arrosseguen un retard de dècades; establir i impulsar circuits de difusió que contribueixin al coneixement del patrimoni documental i que el situïn al mateix nivell del que consumim quotidianament procedent dels països que han comprès, molt abans que nosaltres, que el rol d'una cultura s'estableix, també, a partir del desenvolupament d'estratègies que afavoreixin la comunicació pública tant de la documentació que hem heretat com de la que produïm actualment.

Les administracions no han de provocar la competència davant l'ingrés d'aquests fons documentals en centres públics, sinó que han de generar un clima de confiança que faciliti el canvi de titularitat des de l'àmbit privat a la propietat col·lectiva.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Comprar és el més fàcil. L'ús del talonari té un escàs interès si ho confrontem amb l'existència d'una política de gestió del patrimoni documental ben articulada i teixida a partir de múltiples complicitats. Una política que no estigui basada en antiquats tics imperialistes, sinó que situï al centre del debat la utilització racional dels recursos públics i els allunyi de l'enriquiment de particulars. Una política de futur que proposi als privats un marc d'explotació conjunta dels seus fons documentals, que garanteixi els deures i els drets de les parts i que esborri del panorama el còmode recurs al talonari més ben dotat, alimentat, per cert, amb els nostres impostos.

* Arxiver. Comissionat del Consell Internacional d'Arxius (ICA) per als Arxius Fotogràfics i Audiovisuals.