Unes primàries insuficients

L'anunci que el PSC convocaria unes primàries per escollir el candidat a l'alcaldia de Barcelona fou rebut per una gran part dels militants i simpatitzants com el signe que el partit estava més obert, menys bloquejat pels dogmes del nucli dur, i semblava que podia ser el començament d'un diàleg positiu entre les diverses tendències que s'hi esbatussen des de fa temps, i encara més des de la darrera trencadissa electoral. Un símptoma de llibertat interna i de capacitat de treballar amb més complexitat, tal com, simultàniament, ho proclamava també l'entrada del socialistaMascarellal nou Govern de la Generalitat. Semblava que en l'escenari del debat de les primàries,HereuiTura-a més a més d'explanar els punts clau de la gestió ciutadana- aprofitarien l'ocasió per llançar les bases teòriques de dues maneres d'entendre els contradictoris continguts del PSC i de començar a parlar de canvis radicals. En certa manera, ho veiem com una escena preparatòria del congrés de la tardor vinent que ha de marcar l'última deriva del partit cap a la refundació o cap a la mort.

Doncs bé: això, desgraciadament, no ha anat pas així. Fins a l'extrem que molts ciutadans no han vist entreHereuiTuracap diferència substancial que sobrepassés els petits esdeveniments de gestió. I, per tant, el batibull de la campanya per les primàries ha servit només per plantejar problemes puntuals, però no per situar d'una manera clara les diferències polítiques essencials dels grups que actuen a l'interior del partit, uns grups que cal aclarir i resituar urgentment

-fins i tot desemmascarar- si creiem encara en la possibilitat de recuperar tot allò que va justificar la fundació del partit com a instrument essencial del catalanisme d'esquerres i com a contrapès -malgrat l'escassetat relativa de possibles militants- a la implantació a Catalunya de les tendències dels partits espanyols i les ombres d'un nou lerrouxisme.

Hi ha, encara, un altre efecte negatiu de la manca de profunditat teòrica i generalista de les campanyes per les primàries. Una gran part de la ciutadania que no ha comprès les diferències en el pla d'una programació política primordial ha superat la mancança atribuint les dues posicions a una simple baralla interna o a una ressonància de la pressió dels diversos grups que volen prosperar en el futur del PSC. Així, en lloc d'interpretar l'esdeveniment com un pas endavant en l'obertura dels sistemes de representació i creació programàtica, reduint, doncs, la bunquerització, es veu com una demostració del fet contrari: la preponderància de les imposicions no només de l'aparell central del partit, sinó també de tots els aparells que ja no són pròpiament polítics ni tenen com a finalitat la reflexió política. És a dir, la constatació d'un desordre dictatorial i el consegüent desprestigi de la política.

No cal exagerar, però. Hi ha hagut algun profit: és més que evident que el PSC necessita una refundació, que per aconseguir-la s'han de superar moltes resistències encastellades en el conformisme de la derrota i que calen operacions d'urgència per poder començar de nou, amb gent nova, amb programes nous a partir del Congrés de la tardor. He dit programes nous i potser ni tan sols en calen. El que cal és tornar a actualitzar les intencions -i part dels programes-que foren prioritaris a la fundació del partit al final de la dictadura. No ho hem d'oblidar: uns quants polítics d'esquerra i catalanistes van adonar-se que si es mantenien dos partits socialistes -l'espanyol i el català-hi havia el perill que l'espanyol derivés cap a afirmacions esquerranes anticatalanes seguint el vell format del lerrouxisme i aparcant el catalanisme a les àrees burgeses del centre-dreta. Però també que amb dos partits socialistes --atesa la real població de Catalunya a la seva equívoca formació nacional-, els votants previsibles donarien el triomf al PSOE espanyol. La solució semblava que era fundar un PSC que naixeria amb una clara posició socialista i catalanista, amb un lideratge ferm i amb el convenciment que amb poc temps el PSC

-que hauria guanyat les eleccions gràcies al PSOE—s'erigiria en rector funcional i ideològic de tot el socialisme, incloent-hi, evidentment, l'específicament espanyol. El PSC anunciava així l'anul·lació del lerrouxisme i la conquesta de l'espai catalanista d'esquerres sense cap contradicció .

Notícies relacionades

Per què Pujol torna al pujolisme

Mal vent a ERC

Però la realitat no va ser aquesta. El PSC, en lloc de dominar i transformar el PSOE s'hi va anant sometent acceptant la pèrdua del grup parlamentari, argumentant la dependència ideològica i operativa de les majories del Congrés, interposant en els llocs de lideratge tota una nova generació en la qual els principis de sobirania catalana eren dèbils o hipòcrites. L'últim intent fracassat de tornar als orígens fou el GovernMaragalli tots sabem com va acabar. Amb aquesta contradicció sense resoldre, el PSC només és un fantasma que sols es pot unificar tornant als seus propis orígens.

Arquitecte.