La funció de les autonomies segons la Constitució
Problema d'Estat, no de nació
Les forces que apel·len al centripetisme no tenen projecte, mentre que a les centrífugues els en sobra
Problema dEstat, no de nació_MEDIA_3 /
El problema no és el dels que demanen sobirania, escapatòria del desacord, sinó dels que no són capaços de concordar l'acord. Aquesta és la qüestió. En les societats humanes abunden els dissentiments i les coexistències, ens suportem en la discrepància. El problema el constitueix el marc de la discrepància, els residus de la intolerància; és a dir, el model social o polític. Vet aquí per què alguns no accepten l'evidència que s'és més separador que separatista. Insulten l'altre quan invoquen la unitat del mercat (¿en temps de la globalització?) o neguen la singularitat de les identitats: un català s'assembla a un andalús com un ou a una castanya. ¿I qui va excloure catalans i valencians de l'imperi americà fins al 1771? Els castellans. ¿I els Borbons, a qui van prendre els seus furs el 1714 o després de la batalla d'Almansa? A catalans i valencians. És a dir, existeixen raons de pes per ser diferents, ja que els bascos van combatre tres vegades pels seus furs al segle XIX; i avui, amb els navarresos, disfruten d'alguna manera d'ells. El problema no radica en la diferència sinó en el projecte. Les forces polítiques que apel·len al centripetisme no tenen projecte, mentre que les que invoquen tendències centrífugues van sobrades de projecte.
Espanya és una nació poderosa cohesionada des d'un nucli castellanista. Castella va fer Espanya, però no un Estat espanyol. L'Estat genèticament procedeix de pactes matrimonials, de dues cultures diferenciades no només per l'idioma, sinó també per la idiosincràsia i la història. Dels Reis Catòlics aFrancohi ha un cordó umbilical unificador, conscientment arquitecte d'un suposat projecte d'Estat-nació. Va passar que, mentre l'Estat va ser possible -gràcies, entre altres factors, al fet queGermana de Foixno li va donar un fill aFerran el Catòlic- i va suposar l'inici de la modernitat, la nació com a infraestructura no va quallar; i segueix sense fer-ho, malgrat la brillant transició del 1976 i la seva Constitució del 1978.
És curiós que s'hi acullin els que van ser més crítics i adversos. El PP (llavors AP) la va votar a contracor, i en alguns casos singulars i cèlebres, ni la van arribar a votar, precisament certs defensors avui de la seva sacralitat inalterable. No obstant, no és dubtós afirmar que el model no ha quallat si tenim en compte les dures crítiques que se li han dedicat des de la Fundación Everis i el seu famós informe, i des de la FAES i les seves 178 pàgines de crític al·legat. ¿S'han preguntat els centrípets quin projecte ofereixen alternativament al de les autonomies? Ni el veig, ni el sento, derruït l'exacerbat centralisme preconstitucional. Les autonomies en si mateixes no consoliden un model, sinó una via transitòria cap a una estació terme (¿el federalisme?).
Nacionalitat és a nació com andalús és a Andalusia. Naturalitzar-la en el text constitucional suposa un grau superior en el seu caràcter de diferenciació de la mera regió o regionalitat. Si la van considerar equívocament com un sinònim d'aquesta última, ¿per què van admetre la seva ambigüitat en la definició constitucional?Adolfo Suáreztenia total coneixement d'aquestes distincions més enllà de la semàntica, i també del que amb això entenienMiquel Roca JunyentiJordi Pujolquan van negociar a la Moncloa ambSuárezla nit del consens.Ergo,¿a què treuen cap els escarafalls en hora tardana? Ningú exigia el model d'autonomies per a tothom; moltes regions ni tan sols sabien el que això comportava. Si el model es va obrir per neutralitzar la diferèncianacionald'algunes comunitats, la responsabilitat recau en els que van obrar el miracle de l'elasticitat d'una fórmula que no s'adequava a un projecte definit. La d'Adolfo SuáreziMartín Villano era la reflexió profunda d'Ortega y GassetaLa redención de las provincias. Per ells la urgència consistia a tirar aigua al vi de Catalunya, com ara s'endevina, ja que no es fa ni una sola menció a la molt solidària fórmula utilitzada per a Euskadi o Navarra.
Que l'Estat espanyol contrasti les aportacions fiscals solidàries d'Euskadi i Navarra i de Catalunya. Aviat es transparentarà la genuïna raó del problema. Catalunya i el seu paquet fiscal desequilibren l'Estat espanyol, mentre que el País Basc i Navarra pràcticament no incideixen en aquesta desestabilització pressupostària. Aquesta és la qüestió real. Tot i així, el problema subsisteix, perquè ni ofereixen projecte les forces centrípetes, ni l'Estat espanyol seria, tal com avui el coneixem, viable sense Catalunya. ¿Algú s'ha interrogat per la teoria del centre i la perifèria deWittgenstein? El gran problema per a la fortíssima nació castellano-espanyola sorgiria el dia en què Catalunya apliqués la teoria de la seva centralitat en el quadrant mediterrani que va conformar fins als Reis Catòlics, fins i tot els Àustries, la confederada Corona d'Aragó.Ergo, el problema radica en la nació que no va saber construir un projecte d'Estat idoni. Avui el nexe de la qüestió segueix viu, ningú ha aconseguit posar-li el segell. Una nació de nacions requereix un altre Estat, no el del 1978.
Exdiputat del PP.
