L'ensenyament superior a Catalunya
El cost de la universitat pública
Els recursos, alts, no augmentaran, i per tant els centres només podran millorar si són més eficients
El cost de la universitat pública_MEDIA_2 /
El debat social sobre la governança i el finançament de les universitats públiques catalanes és oportú perquè de l'eficàcia de la recerca i el desenvolupament (R+D) de les universitats depèn el desenvolupament econòmic del país i la qualitat de la docència i la formació de les generacions futures.
Comparar la producció científica de les universitats és difícil. L'informe SIR World Report 2010, un dels de més divulgació sobre la producció científica, analitza l'impacte de cada universitat d'acord amb un índex normalitzat. Amb aquest indicador, les universitats públiques catalanes tenen un valor mitjà d'1,34 per només el 0,87 les privades, i en destaca la Universitat de Barcelona i la Pompeu Fabra amb valors d'1,41 i 1,56, respectivament, que es comparen amb l'1,10 de la resta d'Espanya, l'1,42 d'Europa occidental
i l'1,75 dels Estats Units. És a dir, en producció científica o R+D en sentit ampli les universitats públiques catalanes estan, segons aquest informe, lleugerament per sota d'Europa occidental, un 30% per sota dels Estats Units i un 18% per damunt d'Espanya.
El 60% de la R+D es realitza a la universitat, però l'interès de la R+D privada de les empreses per la universitat és baix, com constata una enquesta de la Fundació Coneixement i Desenvolupament en què el percentatge d'empreses que el 2010 van manifestar que la universitat no disposa d'una organització adequada per actuar com a motor de desenvolupament econòmic és del 55%.
Entre les 200 millors universitats del món -d'acord amb els tres rànquings internacionals més coneguts (Xangai ARWU, Times TWUR i QS WUR)-, només n'hi ha dues de catalanes i cap de la resta d'Espanya. Les nostres universitats tenen un nivell d'eficiència i qualitat bastant homogeni. No tenim cap universitat entre les excel·lents, amb excepció d'especialitats com les ciències de la salut i la biotecnologia de la Universitat de Barcelona, una de les líders a Europa.
En l'àmbit de la docència, només el 55% dels estudiants que comencen la carrera l'acaben i només el 35% ho fan en el nombre d'anys acadèmicament estipulats. El fracàs escolar no és atribuïble només a la universitat pública, però l'escassa relació d'èxit acadèmic, beques i tarifes és un factor rellevant.
La despesa per alumne a Catalunya és de 12.700 dòlars. Corregida per la paritat de poder de compra de cada país, ens trobem segons l'OCDE, per sobre de França (12.200 dòlars), per sota d'Alemanya (14.000) i el Regne Unit (15.500) i distanciats dels Estats Units (25.100), on se situen la majoria de les millors universitats. Malgrat aquesta situació, el finançament públic -el 80% del total, d'uns 1.000 milions d'euros a l'any- s'ha incrementat per a les universitats públiques catalanes més d'un 45% entre el 2005 i el 2010.
El nombre d'alumnes per professor és a Catalunya d'11, dels més baixos de la UE, on varia entre 12 i 20. El nombre d'alumnes s'ha reduït en les universitats públiques catalanes un 5% entre el 2005 i el 2010, i el de professors ha augmentat un 8%. És una paradoxa. I tenim un excés de titulacions (350 graus i 420 màsters), que es podrien integrar parcialment reduint la despesa, millorant la qualitat i sense un efecte significatiu sobre l'amplitud de l'oferta.
Aquesta és part de la realitat universitària, complexa i ambigua com qualsevol realitat, amb camp per a la millora a partir d'una situació comparable a la d'Europa occidental i millor que l'espanyola.
Els recursos econòmics i humans de què disposa la universitat no canviaran a curt termini. Els primers, per la crisi que impedeix incrementar el finançament; i els segons, per l'estructura majoritàriament funcionarial del personal. Per tant, la millora del rendiment del sistema no es pot emprendre més que millorant l'eficiència de la gestió.
Hi ha dUEs possibilitats. Una seria modificant el sistema de governança a través d'un canvi legislatiu que donés més força als òrgans executius de la universitat, definís amb detall els diferents nivells de responsabilitat i clarifiqués la rendició de comptes. L'altra seria condicionant el finançament de les universitats -ja ho és en part a Catalunya- a la consecució d'objectius de qualitat de docència i R+D i eficàcia de la gestió.
El primer camí té la dificultat d'un canvi legislatiu que ha de ser estatal i autonòmic, i que en les actuals circumstàncies no es pot esperar abans de les eleccions generals del 2012. El segon requereix decisió i acord amb les universitats que veurien modulades les seves disponibilitats econòmiques segons el seu rendiment. Si considerem urgent la millora del sistema universitari i volem liderar el canvi legislatiu a Espanya, l'únic camí possible és el segon. Això permetria que les universitats públiques catalanes augmentessin la diferència de qualitat i eficàcia respecte de les de la resta de l'Estat, fent un millor ús dels insuficients recursos econòmics de què es disposarà en els pròxims anys. Aquest és el plantejament estratègic anunciat pel Govern de la Generalitat.
Notícies relacionadesPresident del Consell Social de
la Universitat de Barcelona.
