El torn
Barcelona decideix, naturalment
La democràcia participativa, i no simplement electoral, sovint sorprèn els mateixos demòcrates. I és que té una força imparable, permanentment creativa i sense alternatives. D'aquí una setmana i mitja, a Barcelona s'hi farà una votació perquè els ciutadans puguin dir si volen o no volen la independència de Catalunya.
La cosa és simple, la pregunta, també. Molts, però, encara no ho han entès, i s'hi oposen o en fan brometa. D'altres ho han entès la mar de bé i la seva brometa té un altre sentit que, a mi, m'agrada poc. Però, ¿com pot ser que algú s'oposi a fer preguntes a la ciutadania? I no preguntes superficials, sinó preguntes que afecten el seu present i el seu futur. Ja ho sé que els referèndums estan mal vistos i que alguns es penedeixen d'haver-ne fet la prova amb l'entrada a l'OTAN i amb la defensa de la plana i el paratge de Castell, a Palamós. S'equivoquen els que pensen així. Si no es vol consultar el poble, no s'han ni de fer eleccions. Per sort, però, l'onada de consultes populars iniciada a Arenys de Munt el 13 de setembre del 2009 ha portat fins a la consulta de Barcelona el proper 10 d'abril.
Notícies relacionadesEm costa d'entendre que alguns pensin -sembla que també li passa al president de la Generalitat- que la consulta divideix el poble. ¿Que potser no es pot votar que sí o que no? La participació democràtica en una consulta no divideix mai ningú sinó que manifesta l'esperit democràtic i participatiu de tots plegats. Per definició, una votació pressuposa i protegeix la discrepància.
És clar que encara em costa més d'entendre que l'Ajuntament de Barcelona posi entrebancs a una consulta, quan ell en va organitzar una de fracassada sobre una suposada reforma de la Diagonal, que es va pagar amb els diners, molts diners, de tots els barcelonins. ¿Per què hi ha demòcrates que tenen poca fe en la democràcia?
