Àngels ferament humans

Ens van induir a creure en els àngels, ens van donar les seves característiques, ens en van ensenyar els noms, van descriure al davant dels nostres ulls sorpresos els llocs que ocupaven al costat del Creador i fins i tot es van permetre ensenyar-nos les categories que hi ha: àngels, arcàngels, serafins, querubins, trons, dominacions, potestats… i ens van mostrar quines eren les seves missions i els seus poders. Ens van portar a preguntar-nos pel seu sexe, a saber que s'havia discutit al voltant de quants cabrien al cap d'una agulla i, també, que cada un de nosaltres en tenia un sempre al seu costat amb el qual podríem mantenir instructives converses. Després, ens van concitar a imitar-los.

Ens van dir que hi havia éssers com nosaltres que havien seguit el camí dels elegits i que havien aconseguit assemblar-s'hi. És inútil dir que ens ho vam creure. I que a poc a poc vam anar ampliant l'espectre angelical a altres persones i religions. D'entre nosaltres, hi va haver gent que va idolatrar Gandhi, altres Marcial Maciel o Teresa de Calcuta, i fins i tot hi va haver derives envers Tom Cruise, per recórrer al cinema, o a Paulo Coelho, per acostar-nos al terreny literari. Sempre hi ha on poder escollir a l'hora de les dependències i de les admiracions. Som així.

Més tard va resultar que Gandhi

-a qui havia entrevistat Oriana Fallaci per sentir-li afirmar que dormia, nu, amb la seva néta perquè practicava l'abstinència sexual i així s'hi exercitava- va estimar tendrament el jueu Kallenbach i se'n va recordar cada vegada que va haver de recórrer a la vaselina quan la vida els va distanciar l'un de l'altre. O que Maciel entretenia els seus ocis de les maneres menys angelicals possibles. Els àngels van resultar ser ferament humans.

Ara, aquells a qui així van adoctrinar, veiem que part d'aquest religiosament inquiet i actiu milió de musulmans que viuen a Espanya pretenen i defensen «un islam que digui: si no vols portar mocador, no en portis», i recordem els temps en què les nostres àvies, també les nostres mares i moltes de les nostres nòvies, anaven a les esglésies catòliques degudament tapades amb el mocador. Però no podem dir si va ser Déu, el nostre déu, el que les va alliberar de la pesada càrrega o van ser els temps que, canviant, canviant, els van descobrir el cap.

No és un petit dubte l'establert, ni una petita diferència la resultant de determinar si aquell vel va desaparèixer per mandat diví o com a resultat d'això que ara es coneix com a consciència quàntica, d'un estat d'opinió de la societat, a l'observar i pair els temps que li correspon viure i prendre decisions com les que Maeterlinck a La vida de les abelles atribueix als components d'un eixam, quan decideixen abandonar el rusc. L'esperit del rusc, anomena l'escriptor a aquesta decisió col·lectiva que és la prova que les abelles també pensen, ja que la prova irrefutable que emeten judici, diu, és que, a vegades, s'equivoquen.

Si l'islam diu que s'ha de portar vel és perquè Al·là ho requereix. Així ho afirmen els que diuen que són els cridats a interpretar els divins desitjos, els únics autoritzats a fer-ho, se suposa que pel mateix Al·là, de manera que l'islam així ho dicta. Un embolic. Un embolic que s'incrementarà quan una altra part de l'islam digui que si no vols, no en portis, perquè, en aquell moment, l'altra dirà el contrari i es pot organitzar un Mahoma de cal Déu.

Cal témer que darrere de tot aquest embolic del mocador s'hi amaguin també àngels ferament humans. L'home sempre és el mateix i només els costums i les lleis que se'n deriven són capaces d'encarrilar els judicis col·lectius. No és probable que la ferocitat humana es canalitzi pels mateixos canals que van recórrer tant l'esperit com la carn de Gandhi o de Maciel, però sí que ho faci per altres més crematístics i pròxims al materialisme més pesseter i vulgar derivat de les subvencions amb què l'Estat atén les diverses concepcions religioses imperants.

Si això fos així, podria ser que la baralla no sigui pel mocador, que també, sinó per l'euro, de manera que convindria reflexionar sobre si no valdria més, per un costat, esperar que el vel se l'emporti el vent de la història, com el de les nostres àvies, i, per l'altre, frenar els temps i tallar d'una vegada per sempre de manera que el culte de les diferents religions que poblen l'imaginari col·lectiu patri sigui de directa dependència dels fidels que les componen.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La laïcitat de l'Estat ha de conduir a la defensa de totes les religions més que a mantenir-les econòmicament. No són pocs els llocs del món on així succeeix. En alguns, del nostre propi idioma, fins i tot els temples són propietat de l'Estat mentre que el seu manteniment i conservació van a càrrec de la religió que els ocupa i hi celebra els seus cultes. Just al contrari que aquí, on les catedrals són de l'Església i ens espantaríem de saber les partides pressupostàries que es dediquen a la seva conservació i manteniment. No comencem ara a equivocar-nos també amb l'islam, que ja ens hem equivocat prou.

Escriptor.