El torn
Viure per sobre de les possibilitats
Polítics de tots els colors han viscut el cap de setmana passat una verdadera febre inauguradora. Dilluns era l'últim dia, abans de les eleccions municipals i autonòmiques del 22 de maig, en què alcaldes i presidents de comunitats podien presumir davant de la ciutadania de totes les obres públiques que s'han realitzat en el present mandat. Així que els nostres representants públics s'han afanyat a fotografiar-se en aeroports nous de trinca, museus, carreteres, mercats, centres cívics, places, parcs i fins i tot en algun negoci privat.
Dilluns, Artur Mas declarava a Madrid que «a Espanya la gent ha estat vivint per sobre de les seves possibilitats, i a Catalunya estem vivint per sota». El Financial Times es feia ressò de les reivindicacions i les col·locava a la portada. Deixant al marge la conveniència de les declaracions, el cert és que Mas ha estat un dels primers polítics que ha reconegut en públic que els anys del boom immobiliari havien convertit aquest país en un carnaval de dispendis sovint injustificats. ¿Com es pot entendre, si no, que cada capital de província que s'ho valgui hagi volgut dotar-se d'aeroport i estació d'AVE i que cap poble que vulgui ser considerat digne s'hagi volgut quedar sense piscina coberta ni sense pavelló esportiu? Ara bé, ¿a Catalunya no ha passat el mateix?
Malgrat això, hi ha alguna diferència. Aquesta mateixa setmana, un amic que té família en un poble extremeny m'explicava a grans trets com funciona l'economia local: la senyora que ven formatges fabricats a casa d'amagatotis, quasi com si estigués comerciant amb substàncies il·lícites, produccions agràries que no arriben mai a la cooperativa, bars que comercialitzen el seu propi vi, subvencions comunitàries per plantar i arrencar vinyes… Sobre el paper, Extremadura és la comunitat amb menys renda per habitant d'Espanya. Però, després de cada visita al poble, el meu amic torna a Barcelona amb la sensació que en molts aspectes, també els materials, allà es viu millor.
