On Catalunya se la juga

L'alcalde de Lleida,Àngel Ros,ha utilitzat imatges plàstiques per parlar de Catalunya, les comarques de l'interior i el paper de la seva ciutat al dir que un país sense capital no és un país, és un territori; i que un país sense territori no és un país sinó una àrea metropolitana.

A Catalunya, tres àmbits poden ser considerats metropolitans, encara que amb magnituds difícilment comparables: Tarragona-Reus-Valls, la mateixa Lleida i el seu entorn i Barcelona, gran i complexa, que provoca entusiasmes i recels. En qualsevol cas, a més d'una realitat metropolitana innegable aquí hi ha territori, país i capital. Del que es tracta és d'aprofitar-ho bé. Laqüestió metropolitanahaurà de figurar en l'agenda de treball de la Generalitat, l'Ajuntament de Barcelona i els altres municipis i entitats del territori (diputació inclosa) sigui quin sigui el resultat de les eleccions municipals del 22 de maig. Crec que sentit comú, realisme i visió de país ho aconsellen.

No és exagerat dir que el desenvolupament futur de Catalunya es pot veure condicionat per com es juguin les cartes en l'àmbit metropolità, un terme que resulta massa genèric per definir dues realitats relativament diferents i que necessiten actuacions també diverses: d'una banda, l'àrea metropolitana instituïda -l'aglomeració de Barcelona-, reconeguda pel Parlament el 2010 mitjançant una llei que s'ha de desenvolupar, i de l'altra la regió metropolitana, àmbit de planificació urbanística, serveis i grans infraestructures, amb un pla territorial aprovat per la Generalitat també l'any passat. A l'àreapetitahi viu més del 40% de la població catalana, i a la regió metropolitana, el 70%, que està distribuïda en 164 municipis i set comarques.

Fa cent anys, l'extensió de l'Eixample sobre el pla i les annexions de municipis van permetre que Barcelona emergís com una gran ciutat, la més poblada i pròspera d'Espanya, com a metròpolis, en definitiva. La potència de la Barcelona d'avui prové, sobretot, de la seva condició de centre d'una regió metropolitana de gran entitat econòmica, social i cultural, amb prou massa crítica i capacitat de generar economies d'escala. La Barcelona potent i amb marca acreditada contribueix, a la vegada, al lideratge euromediterrani de Catalunya.

La dimensió metropolitana és també interessant per al consum interior, com a contrapès de Madrid. L'equivalent de la capital espanyola, amb més de tres milions d'habitants sobre 600 quilòmetres quadrats (més de 500 d'ells de 13 pobles i ciutats annexionats entre el 1948 i el 1954), no és, evidentment, la Barcelona estricta, que amb prou feines arriba a 1.700.000 habitants sobre poc més de 100 quilòmetres. Hi és, com a mínim, la gran Barcelona de la trentena de municipis veïns, que supera els tres milions.

Sens dubte, el veto del franquisme a permetre que Barcelona creixés a costa d'agregar altres poblacions ha contribuït a impedir la suburbialització malgrat l'especulació del sòl i el desordre històric. A l'àrea de Barcelona no hi ha 50.000 persones que viuen en barraques en condicions d'extrema precarietat com a Madrid, en gran mesura per l'esforç dels ajuntaments democràtics a controlar les seves pròpies perifèries. La realitat metropolitana s'ha edificat, doncs, sobre l'avantatge de la diversitat de centres i d'haver aconseguit, des del municipalisme i la concertació, que les ciutats no fossin només fàbriques o dormitoris sinó també àmbits de relació, oci, cultura, intel·ligència i emoció cada vegada més compartits.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Però ara potser ens hem de replantejar algunes coses. Si és veritat que el món és cada vegada més global i competitiu i que això obliga a repensar situacions que ens semblaven lògiques, s'haurien de fer nous passos amb visió de futur, més enllà del que és políticament correcte o de la dicotomia Barcelona/comarques, per imaginar amb valentia com haurà de ser la Barcelona real d'aquí 20, 30 o 50 anys i com s'ha de preservar i ordenar bé el territori per poder ser país. Guanyar o perdre col·lectivament les grans batalles relacionades amb l'ús del sòl, el transport públic i el privat, l'orientació de l'activitat econòmica, la formació escolar i la cultura no és tan sols una qüestió urbanística, sinó que depèn sobretot de la decisió política i la voluntat.

Sobre tot això hi ha molts interrogants: relacionats amb l'actual nombre de municipis, plantejat en termes d'eficiència i de servei als ciutadans; amb el consum de sòl urbanitzable fora de la primera corona metropolitana i el risc de continuar apostant per la ciutat dispersa; sobre l'oportunitat de retallar inversions en infraestructures, metro o ferrocarrils. En el camp econòmic planen debats necessaris sobre el model productiu -¿només economia del coneixement?- i la conveniència, segurament, d'agrupar iniciatives disperses. I sobre la manera de reforçar el paper de les grans ciutats externes a Barcelona. Sense oblidar el factor humà: malament anirà, per exemple, si no s'aborda el fracàs escolar o si ser barceloní metropolità no és alguna cosa més que una mera adscripció geogràfica.Periodista.