Montserrat Galí: «El pas a l'altra banda no és tan difícil com ens pensem»

Sembla capaç de resoldre l'equació humana més complicada. Montserrat Galí (Barcelona, 1952) ha treballat amb presos, discapacitats, dones maltractades,sense sostre. Ara porta -sola- la Fundació Mambre, unapensió socialsituada a la Ronda Universitat, on viuen 34hostes, alguns d'ells gent a qui la crisi ha arrossegat a la cuneta.

-¿Vostè és un àngel de la guarda?

-No, no. Senzillament crec que si cadascú fa bé la seva feina, sabent que ho fa per a persones, fa una cosa per la societat.

-En el seu cas, 29 anys tocant tots els tipus de marginació.

-Jo treballava d'administrativa fins que, als 30 anys, la meva vida es va capgirar. M'havia llicenciat en Ciències Socials i vaig aprofitar per fer un estudi sobre la sida a la Model destinat al Parlament europeu. Però, dins de la presó, vaig descobrir que quan tractes amb persones, se't fiquen a dins. Vaig estudiar educació social.

-I va començar educant nens cecs.

-A l'Once. I vaig tenir la satisfacció d'ensenyar a comunicar-se una nena cega i sorda amb unes enormes ànsies de saber. Vaig aprendre'n el llenguatge i vaig acabar parlant a través de les mans. Després vaig entrar en una cooperativa d'educadors, que em va destinar a diversos centres, i a Arrels, a treballar amb dones maltractades amb fills, amb avis... A l'arribar alssense sostre, m'hi vaig enganxar.

-¿S'hi va enganxar?

-Tothom viu feliç pensant que a ell no li tocarà mai, però tots podem tenir un mal moment o una addicció. El pas a l'altra banda no és tan difícil. El que és difícil és que la situació es cronifiqui. Això passa en persones fràgils, tossudes o molt dolgudes. Gairebé tots naixem amb l'estrella damunt del cap, però alguns neixen amb l'estrella al cul.

-Posi-li cara a aquest col·lectiu.

-Li explicaré el cas d'Alfonso. Era fill d'una prostituta, un nen del carrer. L'havien fet fora de l'escola i d'alguna feina, per mal comportament. Tenia dificultats en la parla i no controlava els seus moviments. Era com un animal ferit. El vam convèncer per anar a l'Hospital del Mar i li van diagnosticar Corea de Huntington, més conegut com elmal de sant Vito. Moren prematurament... Em vaig comprometre a vetllar per la seva dignitat. El vaig tractar amb respecte i va respondre molt bé, fins al final.

-Ara és la responsable d'una... ¿pensió social?

-M'agradaria considerar-la així... Hi ha pau i assossec. He procurat dissenyar una casa on cada habitació tingui el seu número i cada persona, la seva clau. Aquí hi ha gent de classe mitjana que passa dificultats, però també persones en procés de superar addiccions. La crisi ha democratitzat la pobresa. Les persones som com les aranyes, amb fils que ens agafen a la vida. Quan es trenquen els de la família i la feina, es deterioren els altres.

-Escolti, només s'entén el dolor si un ha patit... ¿És el seu cas?

-Bé... Fins als 12 anys vaig ser molt tartamuda. Potser a causa d'algun trauma, no ho sé... Al col·legi se'n reien molt de mi. Quan tocava llegir, era la primera que triaven. Vaig arribar a escapar-me pel balcó cridant que em deixessin tranquil·la. Vaig patir molt el «tu no pots», el «tu deixa-ho». Quan no em vaig sentir pressionada, vaig perdre la por.

-¿Això explica la seva dedicació?

-Potser... Vaig entendre aviat el valor d'escoltar, de la paciència.

-Són les seves grans qualitats.

-Crec que dono a la gent la capacitat de responsabilitzar-se de la seva vida. L'important no és el que fas per una persona, és estar, acompanyar, no deixar que se senti abandonada mai.

-Va més enllà. M'han explicat el que va fer per algú que es deia Eladio.

-Era unsense sostreamb moltes dificultats. Va morir d'un tumor cerebral i l'anaven a enterrar per beneficència. Però al recollir les seves coses, vaig descobrir en una carpeta un rebut de Santa Lucía. S'havia pagat l'enterrament. Tenia dret a un bon funeral, amb cotxes, flors, esqueles. No va saber com viure, però sí com volia morir.

-Estava sol.

-Sí. Així que vaig animar elssense sostredel Raval perquè assistissin al seu enterrament. Ens van recollir dos cotxes i ens van pujar al cementiri de Montjuïc. Després el xòfer es va enrotllar i ens va acabar fent una volta per la muntanya.

-Berlanguià.

-Una manera creativa de fer la feina, si vostè vol.

Notícies relacionades

Síndrome post Sant Jordi

La munició de Pedro Sánchez

-¿I qui s'encarrega de vostè?

-El que m'ajuda és que també em respectin les decisions. Això em cura.