Pol·lució a Barcelona

Gairebé dos mesos després de la crisi anterior, un altre persistent anticicló ha posat en evidència una altra vegada la contaminació atmosfèrica que, a uns nivells perjudicials per a la salut, pateix l'àrea metropolitana de Barcelona. El vent s'encarrega habitualment de dispersar els elements més perjudicials -les partícules en suspensió inferiors a 10 micres (PM10) i el diòxid de nitrogen (NO2)-, però quan l'aire s'estanca, com ara, el problema s'aguditza. I ja que no és possible ni desitjable alterar la direcció dels vents, l'única solució raonable i efectiva és contaminar menys.

¿Com s'aconsegueix això en una zona altament industrialitzada i, sobretot, amb molts desplaçaments de vehicles de gasoil, emissors de NO2? No és possible esperar que els cotxes elèctrics vagin substituint els actuals, perquè aquest procés es preveu lent, de manera que inevitablement s'ha de pensar a reduir la flota de vehicles contaminants mitjançant dues línies d'actuació complementàries: estimular l'ús del transport públic col·lectiu i controlar i penalitzar la circulació dels cotxes que emeten més NO2. Els plans de les administracions en aquest sentit són potser benintencionats, però clarament insuficients. I encara que s'han de consignar avanços, com que el 2010, per primera vegada en 10 anys, no es van superar els límits legals de PM10, els de NO2 no deixen d'augmentar. La Generalitat, que aquests dies no ha rebaixat el límit de velocitat per intentar mitigar la pol·lució, està esperant que escampi. Però això per si mateix no és suficient.