¿Millorar la governança universitària?

Sobre les universitats espanyoles pesen avui dia dues amenaces: les ben conegudes retallades pressupostàries ja en curs i, menys conegudes, però igualment letals, les propostes de reformar la seva governança. ¿Governança? ¿I això què és? ¿Es tracta de recuperar la vella paraula castellana del segle d'or com a sinònim de govern? Ni parlar-ne: es pensa, i es proposen, tres blocs de propostes:

SBltMillorar la interacció entre universitats i empreses (rendibilització econòmica de les recerques, educació amb continguts més pràctics i aplicables, etcètera).

•Donar entrada al món empresarial en la direcció de les universitats (més enllà de la seva actual presència als consells socials de les universitats públiques).

SBltReduir el component d'autogovern democràtic característic de les universitats occidentals (i resumit en la nostra Constitució amb l'expressió «autonomia universitària»).

Els arguments són familiars: cal millorar l'eficiència en la utilització dels recursos públics que les nodreixen; se n'ha d'agilitzar el funcionament intern per fer-les més eficaces i reduir-ne els costos; se les ha d'aproximar a les necessitats i demandes socials. En altres paraules, estem parlant de lagovernance, en el sentit en què l'utilitza el Banc Mundial.

El nucli de l'argument és que les ineficiències de les universitats es deuen al fet que no es poden governar bé, perquè l'acció dels seus governants (els rectors) es veu frenada per una lògica interna corporativista que reclama participació i inacabables discussions, i perquè la societat està poc present en la presa de decisions i la seva execució.

Ara bé, l'experiència recent no confirma que hi hagi dèficit de governabilitat a les nostres universitats. D'acord que hi ha timideses, endarreriments i decisions miops, però la capacitat de govern dels rectorats està fora de dubte. Fins i tot per mal: res ha impedit en els últims anys que s'hagin aprovat decisions arbitràries, doctorats honoris causa injustificables, edificacions capritxoses o llargues indecisions (com la difícil adopció del pla Bolonya, les decisions sobre noves facultats o sobre tancar o no tancar estudis sense alumnes).

De manera que una mica de problema sí que hi ha. Però esperin un moment: potser algunes d'aquestes decisions impliquen també l'actuació de les autoritats polítiques, ¿oi que sí? Llavors fem-nos aquesta pregunta: ¿com es comporten les autoritats polítiques superiors, siguin de Madrid o de Barcelona? I aquesta mirada mostra un panorama desolador. Limitem-nos al segle XXI: des de l'any 2000, i en només 11 anys, les universitats espanyoles hem tingut sis ministres, hem estat inserides en quatre esquemes ministerials diferents i hem estat subjectes a tres lleis generals successives. Afegim-hi ara la Generalitat: cinc responsables polítics diferents (encara queMas-Colell ho hagi estat en dues etapes), un parell de lleis pròpies i arranjaments governamentals variats: amb Educació, amb Indústria, ara amb Economia…

En altres àmbits és igualment manifest que l'acció dels governs no ha dirigit de manera efectiva el sistema universitari. La política de creació o manteniment de facultats universitàries, o de titulacions concretes, no és decisió de les universitats, sinó de les autoritats governamentals superiors. La política de preus (taxes, beques, etcètera) és igualment decidida en àmbits suprauniversitaris.

Podríem seguir enumerant, des dels dubtes sobre l'esquema de Bolonya fins als incompliments pressupostaris, però crec que el missatge és clar: el marc en què es mouen les universitats espanyoles ha estat sent un marc inestable, amb girs bruscos i inexplicables, i no ha garantit ni l'eficiència gestora, ni la solidesa institucional ni la capacitat de previsió pressupostària necessàries per a una bona governació. Per dir-ho breument: segurament hi ha un problema en el govern de les universitats; però el gruix del problema no ha estat en elles, sinó en els governs.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

¿S'Hi pot fer res? El més important és combatre la temptació de fer alguna cosa a tota costa: és essencial un compromís de no fer una nova llei d'universitats en un termini raonable (diguem-ho, els pròxims 20 anys). Estaria bé, a més, que les autoritats polítiques elegides assumissin les decisions sobre la viabilitat de l'oferta d'estudis sense prou demanda social i que garantissin que les universitats sàpiguen amb certesa quin és el seu horitzó pressupostari (clar o fosc, això és ja gairebé indiferent, però que es conegui amb antelació i de manera fiable quina serà la futura evolució pressupostària).

Segurament la majoria dels universitaris voldríem un augment dels nostres pressupostos, però no som tontos ni insolidaris i sabem que serà impossible per una llarga temporada. Però sí que aspirem, i amb tota legitimitat, que se'ns deixi tranquils, a poder treballar correctament i a gestionar amb continuïtat: que les autoritats polítiques funcionin amb la mateixa lògica, i la governança universitària millorarà. Sens dubte. Catedràtic de Ciència Política de la UAB.